La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home dels orígens
    1. Una història que ve de lluny

Que la felicitat de l'home rau en l'amor és quelcom que ho sap tothom. Només cal fixar-se en la naturalesa humana: l'home és un ésser “de disseny”, “calculat” per a estimar. A més de ser intel·ligent i de tenir voluntat, el seu propi cos té unes possibilitats orientades vers l'estimació com no té cap altre cos animat. El problema sorgeix en discernir què és amor (perquè hi ha “amors” que maten) i, en tot cas, a quin tipus d'amor està destinat l'home. 

La Revelació ho afirma clarament: abans que no es constituís el món, Déu havia escollit l'home —cada home— per a esdevenir fill de Déu (cf. Ef 1,3-5). És una dada que ens interessa moltíssim perquè ens resol l'interrogant que plantejàvem en el paràgraf anterior: tenir per destí la filiació divina significa que l'home és cridat a estimar com Déu mateix estima. I aquest és un model del qual els cristians, sortosament, disposem dades segures.

Per tant, aquesta història ve de lluny: des d'abans de la creació del món, és a dir, des de l'eternitat. Amb raó Joan Pau II pot afirmar que «Déu cerca l'home mogut pel seu afecte de Pare» (TMA 7). És una afirmació forta: de fet, Ell fa tot el possible per atreure a l'home (cf. CEC 27). És una dada fonamental per a tenir en compte; no podem prescindir d'aquesta perspectiva. Qui pretén d'escapolir-se'n acaba donant la raó a Déu (la “fugida” és també cosa antiga, com després veurem).

Tota la fantàstica obra de la creació —podríem dir— mil·limètricament calculada té un fi: la glòria de Déu i la unió íntima i vital de l'home amb Déu. Empresa no poc ambiciosa, perquè és més difícil del que ens pensem. Amb paraules del Dr. Cardó, «treure el món del no-res dòcil fou per a Déu un joc; treure el sobremón del no-res rebel, li fou un treball» , és a dir, molt més fàcil li ha resultat a la divinitat crear tot l'Univers que no pas conquerir —bo i respectant la nostra llibertat— el cor d'un sol de nosaltres. Som pràcticament no-res i venim del no-res; amb tot, la nostra llibertat pot “aturar els peus de Déu” quan ens refugiem en l'anomenada “llibertat del taxi” i fugim dels compromisos en servei dels altres.

< Anterior     Següent >