Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia
200 mossens comenten l'Evangeli del dia
Temes evangeli.net
Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)
-
L'amor de l'home dels orígens
- El precepte moral: no hi ha amor sense “regles”
El que acabem de dir, pel que sembla, no és fàcil d'entendre, i encara menys en la nostra cultura occidental. En tot cas, és força significatiu que el Creador, juntament amb la “invitació” al treball, adrecés a l'home el precepte moral: «Jahvè Déu prengué l'home i el posà al jardí d'Edèn perquè el conreés i el guardés. Llavors Jahvè Déu va donar a l'home aquest manament: ‘Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l'arbre del coneixement del bé i del mal, no en mengis; si un dia en menges, no t'escaparàs pas de la mort’» (Gn 2,15-17). El Creador adverteix l'home que té plena llibertat per actuar (‘Pots menjar de tots els arbres’), però amb una condició: que sempre actuï per amor. Amb tot, aquesta “condició” —en realitat— no és una condició en sentit restrictiu, ja que la llibertat serveix precisament per a estimar, per a donar-se voluntàriament (no es pot estimar obligadament). El compromís d'amor és justament allò que li dóna sentit a la llibertat.
Certament, el tema de la llei moral és controvertit. Difícilment trobaríem algú que es definís com “a-moral” (sense moral), però sí que és freqüent escoltar expressions com ara ‘és la meva moral’, ‘segons la meva veritat’, etc. Entrem en el pantanós terreny del relativisme moral: tothom s'apunta a l'amor, però, de quin “amor” parlem? Tal com s'ha escrit en un altre lloc, «cal saber què és l'amor, cal descobrir-lo —que no és el mateix que inventar-lo—, perquè amb freqüència es confon l'amor amb qualsevol tipus de “des-amor”. Hi ha “amors” que maten: no tot és amor. L'amor és quelcom molt concret, molt precís, molt delicat: és una “obra d'enginyeria”». I, de fet, el cor amb mirada concupiscent «amb freqüència apareix disfressat i es fa anomenar “amor”, malgrat que canviï el seu autèntic perfil i enfosqueixi la puresa de la donació personal» (AG 23.VII.80, 3).
En tot cas, el Creador indica a l'home el mal que ell es pot causar a si mateix si gosava remenar la llei moral, és a dir, les “regles de l'amor”. Però, l'amor té un “reglament” i una “normativa”? Doncs, sí. Com tot joc, també el “joc de l'estimar” té unes regles. Més encara, aquesta normativa (la llei moral) —que no és arbitrària, sinó que reflecteix les exigències de la naturalesa humana— fa possible estimar; aquesta llei no és per a ell una amenaça, sinó que indica el camí pel qual l'home esdevé home. Per això, «en escoltar les paraules de Déu-Jahvè, l'home hauria d'haver entès que l'arbre de la ciència tenia enfonsades les seves arrels no solament en el “jardí de l'Edèn”, sinó també en la seva humanitat» (AG 31.X.79, 3).
De la mateixa manera —bo i salvant les distàncies— existeix el futbol (o qualsevol altre esport) perquè el defineix un reglament. Si cadascú volgués inventar-se el reglament del futbol (segons la seva veritat), senzillament, no podríem jugar a futbol.
Provem tan sols d'imaginar, posem per cas, la ridícula situació que es plantejaria si un jugador d'un equip de futbol decidís pel seu compte prendre la pilota amb la ma i posar-se a córrer emportant-se l'esfèrica entre les mans. Lògicament, l'àrbitre (= l'Església) xiularà per tal de denunciar la infracció del reglament. ¿Podríem imaginar-nos que el jugador s'encarés amb l'àrbitre (= l'Església), dient-li que ell ja és prou gran per a jugar com li sembla i que ningú no li ha de dir res, i menys encara “imposar-li” un reglament de joc? «Disculpeu —diria l'àrbitre (= l'Església)—, però jo no faig més que recordar-li el reglament establert per la Federació Internacional de Futbol (= el Creador) i vetllar pel seu compliment. Si jo no ho fes així i permetés que cadascú s'inventés el reglament segons el seu caprici, aleshores vostè no podria disputar ni tan sols aquest partit. Si a vostè li plau jugar amb les mans, pot jugar a handbol, per exemple, però no a football, ja que el que defineix aquest joc és, precisament, jugar la pilota amb els peus, tal com ho indica el seu propi nom».
En fi, un és ben lliure de jugar o no jugar al football, però si decideix participar-hi haurà de fer-ho amb els peus (sinó ja estaria jugant un altre joc) i, a més, haurà de respectar el reglament. I aquesta normativa no restringeix la llibertat de jugar-hi, sinó que la protegeix: sense regla-ment no hi ha joc.
No manquen aquells per als qui la llei moral no seria més que un convencionalisme o una arbitrària imposició, com si Déu (o l'Església, o la societat, o la parella) pogués decidir que allò que abans era pecat ara ja no ho és. Aleshores tot seria una simple qüestió d'etiquetes, com també podríem decidir que jugar a la pilota amb les mans a partir d'ara, en lloc d'anomenar-se handball, es comença a dir football. Ara bé, aquesta manera de pensar comença ja a forçar la naturalesa de les coses, i per aquest camí aniríem irremeiablement abocats a una total confusió. I no es tracta d'una simple possibilitat teòrica: hi ha qui, com a exemple d'eufemisme, parla de les dones “lleugerament embarassades” (¿?) i d'altres coses per l'estil.
El darrer de tots els perills és, justament, el de pensar que nosaltres podem canviar la naturalesa de les coses. Però, com ja hem dit, la naturalesa no es deixa manipular fàcilment i no perdona mai. Siguem honestos: una dona es troba embarassada o no es troba embarassada, però mai mig o lleugerament embarassada; i en la mateixa línia, es pot demostrar que el matrimoni és indissoluble, però no existeix raonament objectiu possible per a demostrar que és indissoluble en general, però —i alhora— dissoluble en alguns casos excepcionals o particulars (que acaben essent sempre l'excepció que a un personalment li interessa o li afecta). Més encara, el concepte de matrimoni en si mateix exclou la idea de dissolució (excepció feta del cas de defunció), perquè —per definició— és una aliança per a tota la vida. Però la nostra capacitat de forçar la naturalesa de les coses i d'enganyar-nos és tal que ja resulta normal reclamar, juntament amb el matrimoni “clàssic” (indissoluble), un altre tipus de matrimoni que contempli la possibilitat del divorci. Arribats a aquest punt, en el que ja no anomenem les coses pel seu nom, aleshores s'esdevé una enorme confusió.
El Creador advertí les conseqüències i els riscos de forçar la naturalesa de les coses: «Si un dia en menges, no t'escaparàs pas de la mort». Sembla una afirmació exagerada. De fet, tal com veurem en comentar el tercer capítol del Génesi, el Diable ho va fer creure així a Eva. Una exageració! Doncs no ho és pas! Seria realment miraculós que, en un país com el nostre en què —emparats per la llei!— es pot eliminar la vida del no nascut (aviat també la del malalt o de l'ancià), alhora es respirés pau i tranquil·litat en les llars i en el carrer. No ens enganyem: o ens avenim a respectar escrupolosament la vida humana sempre, o no ens lamentem si —després de sospirar per l'avortament i l'eutanàsia— apareixen persones que decideixen que també es poden eliminar vides humanes per altres motius (els que a ells els sembla). «Si un dia en menges, no t'escaparàs pas de la mort»: advertits estem de fa temps.