Si bé l'home resultà ferit després de la “desfeta”, amb tot, no restà impossibilitat per a l'estimació (la naturalesa humana no queda corrompuda amb el pecat original, ja que tan sols l'ha debilitada). L'home podrà estimar, però no com abans: «La perspectiva “històrica” es construirà d'una manera distinta del “principi” beatificant (...). Efectivament, en tota la perspectiva de la pròpia “història”, l'home no deixarà de conferir un significat esponsalici al propi cos (...), [malgrat que] aquest significat pateix i patirà múltiples deformacions» (AG 16.I.80, 5). A més, ja que la bonesa i la saviesa divines van més enllà del que podem imaginar, el Creador —que, sobretot, és Pare— no es desdiu de l'home i li manté la crida a la filiació divina (és a dir, a l'amor d'estil diví). 

En efecte, en allò que popularment es considera com l'anunci diví del càstig a la Humanitat, en realitat, s'hi troba la millor notícia: quan a ell li fa saber que haurà de treballar amb suor (cf. Gn 3,17-19) i a ella que haurà de parir amb dolors (cf. Gn 3,16), alhora els comunica precisament la bona nova que segueixen convidats a continuar la creació amb el treball i el “treball dels treballs” (la família). Déu vol seguir “necessitant” el treball dels homes per a desenvolupar el seu projecte de la creació. El Pare no retira la confiança als seus fills.

Ara bé, les conseqüències negatives del pecat original semblen afectar especialment a la dona: «Les paraules de Gn 3,16 semblen suggerir que aquesta situació succeeix més aviat a costa de la dona o que, en tot cas, ella ho pateix més que l'home» (AG 30.VII.80, 1). Efectivament, si bé ambdós hauran de fer la seva feina amb cansament i sacrifici, el destorb en la llur relació de parella pesarà especialment sobre la que era cridada a ser l'ajut adient per a Adam. Ella, a més de veure multiplicats els dolors dels seus parts, ha d'escoltar de Jahvè Déu que «el teu desig t'impulsarà cap el teu home, i ell et voldrà sotmetre» (Gn 3,16). És un missatge breu, però de llargues conseqüències. 

L'anàlisi de Gn 2,23-25 «mostra precisament la responsabilitat del baró amb vista a acollir la feminitat com a un do, i de correspondre-la amb un mutu i recíproc intercanvi. En clar contrast amb tot això es troba el fet d'intentar aconseguir la donació de la dona mitjançant la concupiscència» (AG 30.VII.80, 2). I, efectivament, «des del moment que el baró la “domina”, la comunió de persones (...) degenera en una relació mútua distinta, una relació de possessió de l'altre com a objecte del propi desig» (AG 25.VI.80, 3). 

A més, a partir d'aquell moment, l'exercici de l'encís femení ja no serà tampoc automàtic o espontani. Eva, de la mateixa manera que continua cridada a tenir fills, també segueix destinada a liderar la creació, però aquesta funció també l'haurà d'exercir amb un esforç intel·ligent: la relació d'ella vers el seu marit tendirà a manifestar-se amb desig tintat d'afany i ardor (cf. AG 25.VI.80, 3). Recordem com Adam no discutí amb Eva en el moment del pecat original: a partir d'ara les relacions mútues restaran sotmeses a tensions.

I el que és pitjor: si Eva no reïx a fer-ho bé, ella ho pagarà havent de sofrir la dominació masculina, ja que la relació d'ell vers la seva esposa tendirà a manifestar-se amb un desig marcat pel domini (cf. AG 25.VI.80, 3). «Però el domini de l'home no és espiritual, és corporal: esdevé la llei del més fort físicament i és així com tantes dones —per no saber atreure els homes amb l'esperit i pensant-se haver-se alliberat— es fiquen en carrerons sense sortida, ho passen malament, es deixen tractar —ho provoquen!— d'un mode indigne, són dominades per la força sensual de l'home i perden la llibertat i el seu encís. Dones que han renunciat a una important missió de tota dona: espiritualitzar l'amor de l'home».

Desgraciadament, la crisi moral —que és, sobretot, crisi espiritual— fa que moltes dones exerceixin equivocadament el seu encís femení: en lloc de fer una aportació espiritual, capaç de modular l'amor masculí, competeixen entre elles amb un plus d'exasperació corporal. L'alliberació sexual de la dona, és alliberació —sobretot— per a l'home, que ja pot fer el que vol sense cap mena de fre. «Si la dona no sap generar fascinació amb un amor espiritual, aleshores ella en surt perdent: acaba perdent el control de l'home, o el “malcontrola”».

< Anterior     Següent >