La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Temes evangeli.net

Dona i Home (Teologia del cos de Joan Pau II)

  1. L'amor de l'home escatològic
    1. El cel: no el podem descriure

«Mentre que tota imaginació fracassa davant la mort, l'Església, alliçonada per la Revelació divina, afirma que l'home ha estat creat per Déu en vista a un destí feliç situat més enllà (...) d'aquest món» (GS 18). Hem volgut començar amb aquesta citació del Concili per tal de destacar que el recurs a la imaginació és del tot insuficient per afrontar les qüestions del més enllà. Amb tot, la contemplació de la nostra pròpia naturalesa ens pot ajudar a entendre algunes coses del més enllà, i la reflexió sobre la Revelació ens permetrà ampliar aquest coneixement. 

No és difícil fer-se càrrec que l'articulació concreta de la vida en l'eternitat (sigui en comunió amb Déu, sigui apartada de Déu) és inimaginable: «Resulta massa evident que —a base de les experiències i coneixements de l'home en la temporalitat— és difícil construir una imatge plenament adequada del “món futur”» (AG 13.I.82, 7). L'eternitat es troba més enllà de les dimensions d'espai i de temps, per la qual cosa la nostra imaginació (que “treballa” a nivell d'imatges) no hi abasta: no ens podem formar imatges concretes de la vida en règim d'eternitat. Això és el que justament prova de transmetre sant Pau en el famós passatge de 1Cor 2,9: «Allò que l'ull no ha vist mai, ni l'orella no ha sentit, ni ha entrat mai en un cor d'home, Déu ho té preparat per als qui l'estimen». Ell no troba paraules per a descriure el que ha “vist”: amb categories humanes només pot afirmar que la vida del més enllà en comunió amb Déu és indescriptible.

Malgrat tot, aquesta asseveració no és una mala notícia: poc cel seria si el poguéssim descriure amb imatges terrenals. Això, però, no significa que no puguem saber res de la vida eterna o que no puguem entendre res d'ella. Una cosa és imaginar i una altra (i ben distinta!) és saber o entendre. 

A títol de simple il·lustració, bo i salvant les distàncies, Plató —uns quatre segles abans del Crist!— manifesta en el seu diàleg Fedó el convenciment d'una vida d'immortalitat de l'ànima humana en un “món” que no es veu capaç de descriure. Plató posa els seus pensaments en les paraules del seu estimat mestre: és el propi Sòcrates, instants abans de l'execució de la seva pena de mort, qui parla d'aquestes qüestions als qui l'acompanyen en aquell dramàtic moment. No dubta que el destí de les ànimes més enllà de la mort està en funció del comportament mantingut en aquesta vida (hi ha una continuïtat!): «Aquells a qui se'ls reconeix una vida santa (...) són rebuts en les altures, en aquella Terra pura on habitaran». Efectivament, Sòcrates augura per als homes virtuosos un més enllà que, fins i tot, prova de descriure amb imatges: «Són acollits en paratges encara més admirables que no és fàcil descriure-us», malgrat que —afegeix— aquelles imatges no reïxen a mostrar el que en realitat es trobaran; és més, «el que un home assenyat no ha de fer és sostenir que aquestes coses siguin tal com us les he descrites».

< Anterior     Següent >