El Regne de Déu és com una «llavor que, nit i dia, germina i creix, sense que ell [l’home] sàpiga com» (Mc 4,27). Durant el segle XXè, Déu ha sembrat —potser sense que en siguem gaire conscients— unes llavors potentíssimes (humanes i sobrenaturals), capaces de generar «branques tan grans que els ocells poden ajocar-s’hi sota cobert» (Mc 4,32). Quines llavors?, quines branques? Ara en direm quelcom, però hom podria sospitar que Déu ha preparat el terreny amb vista a una collita universal de santedat (sense precedents), una “nova Pentecosta” (un altre “kairós”)...

1r) «Tots els teus fills seran instruïts per Jahvè» (Is 54,13). Hem de saludar com una benedicció de Déu l’espectacular creixement cultural arreu del món. No és cosa menor. Una simple dada de referència: als inicis del segle XXè, a Europa (Europa!!!) hi havia grandíssimes àrees d’alt analfabetisme (al Sud i a l’Est); només els països del Nord i Centre d’Europa (països amb prevalença protestant) tenien una baixa taxa d’analfabetisme. Això ha canviat radicalment: les proporcions s’han invertit (això mai havia passat i no té marxa enrere!). I aquesta dada és decisiva, pel següent motiu: el cristianisme és una religió amb densitat doctrinal, i la fe —que té les seves raons— ha de ser una fe “formada”. Una fe que hem de poder escriure-la i llegir-la, per a resar-la (professar-la) amb més profunditat. Sant Pere ens demana saber donar raó de la nostra esperança (cf. 1Pe 3,15): ho podem fer?

2n) «Amb espases forjaran relles, i falçs amb les seves llances» (Is 2,4; cf. Mi 4,1-3). Cultura de treball. Isaïes advertia en el seu temps que el pecat generava violència, mentre que la reverència envers Déu hauria de conduir a la pau. Aquesta “mutació” se simbolitzava en la transformació dels instruments de guerra en eines de treball. Doncs bé, al segle XX aquesta imatge ja no és un símbol, sinó una realitat: ha esclatat la cultura de treball (mai havia passat, i no té marxa enrere!). La Humanitat sempre ha hagut de treballar, però fins fa poc treballaven només els pobres (socialment parlant, solament era ben vistos el treball de la política i el de la guerra).

a) Des del moment que el treball ha estat copsat com un preuat valor humà (i no un mal menor), s’ha pogut desenvolupar tot un corrent espiritual i una teologia al voltant de la santificació del treball. I aquí hi podem entrar tots, absolutament tots: és la “democratització” / “socialització” de la santedat.

b) Sorprèn que haguem tardat tant en captar la bondat intrínseca del treball, ja que, de fet, el mateix Fill de Déu visqué la major part de la seva vida terrenal treballant: era conegut com «el fuster» (Mc 6,3). Això, al seu torn, comporta l’emergència del laïcat dins l’Església (fins ara, massa “jerarcològica”) i amplia exponencialment el seu radi d’acció apostòlica.

c) Dos fets simptomàtics. Primer: la primera encíclica social de Joan Pau II va versar sobre “El treball que cal exercir” (“Laborem exercens”). En aquest important document el Papa va posar en relleu l’Evangeli del treball (era un tema que ja el duia “treballat” des que era un jove bisbe a Polònia). Segon: la celebració del Jubileu del 2000 va estar vertebrada —en bona part— al voltant de les professions: Jubileu dels sanitaris; Jubileu dels professionals de l’espectacle; Jubileu dels esportistes; Jubileu dels artistes; Jubileu del sacerdots...

3r) «Aneu arreu del món i prediqueu l’Evangeli a tota criatura» (Mc 16,15). Són les darreres paraules de Jesucrist, paraules que Joan Pau II parafrasejà de la següent manera: «Aneu arrueu del món per Internet i prediqueu l’Evangeli a tota criatura». El primer “Internet” (o “Intranet”) de la Humanitat ha estat l’Eucaristia (“Internet sacramental”).

Però amb l’adveniment del tercer mil•lenni ens ha arribat un “segon Internet” (el digital, el virtual). El Papa Benet XVI li va donar la benvinguda: «Realment, el mont digital, tot oferint mitjans que permeten una capacitat d’expressió quasi il•limitada, obre importants perspectives (...): el sacerdot es troba com a l’inici d’una “nova història”». El sacerdot... i tota l’Església i tot el món!, podríem afegir.

No és per a menys: la Paraula de Déu, en lloc de viatjar a la velocitat de sant Pau, ara viatja a la velocitat de la llum (“evangeli.net” n’és una mostra). Mai havia passat, i no té marxa enrere!

< Anterior Següent >