La Paraula de Déu experimenta un doble canvi en disposar-se a crear l'home. A més de començar a expressar-se en primera persona del plural (com ja hem fet notar anteriorment), en segon lloc, parla de coses que, en els dies anteriors de la creació, no havia ni mencionat. Notem que des del dia cinquè (és a dir, molt temps abans de l'arribada de l'ésser humà) ja existien altres vivents sexuats, però la Paraula de Déu no en fa cap esment, perquè no tenia cap rellevància: la diferenciació mascle-femella no era més que un mitjà de reproducció amb vista a la supervivència de l'espècie. La dimensió afectivo-sexual, però, no és per a nosaltres un simple mecanisme de “procreació” (no de “reproducció, com alguns diuen), sinó que, alhora, és àmbit privilegiat de tendresa i d'intimitat, o bé —amb paraules de Joan Pau II— «substrat peculiar de la comunió personal» (AG 4.VI.80, 3). 

La Bíblia, en la versió hebrea més primitiva, quan a Gn 4, 1 es refereix a l'acte conjugal, ho fa tot afirmant que «l'home “conegué” la seva dona». És a dir, allò que per als irracionals no és més que una acció merament corpòria, per als homes es tracta d'una realitat plena de profund sentit espiritual: «És significatiu que la situació en la que marit i muller s'uneixen tan íntimament entre si que formen “una sola carn”, es defineixi com un “coneixement”» (AG 5.III.80, 2). 

La sexualitat humana no és un simple atribut; és molt més: la sexualitat és un aspecte constitutiu de la persona (cf. AG 21.XI.79, 1), ja que permet a l'home estimar i estimar com el mateix Déu ho fa, és a dir, mitjançant una inefable comunió de persones, vivint una mateixa vida. En fi, l'home pot i ha de passar des de la comunió dels cossos a la comunió dels esperits (cf. CF 8). 

«Cadascun dels dos sexes, amb una dignitat igual, bé que d'una manera diferent, és imatge del poder i la tendresa de Déu» (CEC 2335). És a dir, l'amor diví —l'amor que nosaltres estem cridats a reviure com a fills de Déu— és essencialment fecund (només cal veure la immensitat de l'univers), i, alhora, tendre (només cal recordar la petitesa del Nen Jesús o la paciència i discreció del Senyor Jesucrist en la Creu). L'home i la dona, a diferència de Déu, tenen cos, i és gràcies al significat especial que té llur sexualitat, que poden imitar també corporalment la tendresa i la fecunditat de l'amor diví. 

Aquesta significació especial de la sexualitat humana atorga al nostre cos —en paraules de Joan Pau II— un significat esponsalici. En efecte, el cos d'un ésser humà no és un cos d'individu sense més (com podria ser-ho també el cos d'un gos dins la seva espècie). És el cos d'una persona, que com a tal, té interioritat (intel·ligència i voluntat): és, en definitiva, un cos pensat per a “traspuar” el jo personal, apte per a la comunicació i projectat per a la donació (cf. AG 19.XII.79, 4). Certament, «és possible “descriure” el cos humà amb l'objectivitat pròpia de les ciències naturals; però aquesta descripció —amb tota la seva precisió— no pot ser adequada (...), ja que no es tracta solament del cos entès com a organisme, sinó de l'home que s'expressa a si mateix per mitjà d'aquest cos» (AG 4.II.80, 2).

Si, com ja s'ha dit, tota criatura és un do del Creador («porta en si el signe del do»), amb molt més motiu cal afirmar-ho de l'home, ja que només a ell Déu l'ha estimat per si mateix. Doncs bé, és gràcies a aquest cos “personalitzat”, que la persona pot esdevenir un do per als altres (tal com ho són les Persones divines). Així, «l'home, a qui Déu ha creat “baró” i “dona”, porta impresa en el cos, des del principi, la imatge divina; baró i dona constitueixen com dos diversos modes de l'humà ser cos en la unitat d'aquesta imatge» (AG 2.I.80, 2). 

En fi, per a la humanitat, la sexualitat no pot ser un tema tabú, sinó que es tracta d'un tema sagrat. Per això, cal parlar-ne (perquè no és tabú), però convé parlar-ne amb delicadesa (perquè és sagrat). 

< Anterior     Següent >