Avui, el missatge evangèlic assenyala el camí de la vida: «Estimaràs el teu Déu amb tot el teu cor (...) i el teu proïsme com a tu mateix» (Lc 10,27). I perquè Déu ens ha estimat el primer, ens condueix a la unió amb Ell. Santa Teresa de Calcuta diu: «Nosaltres necessitem aquesta unió íntima amb Déu en la nostra vida quotidiana. I, com podem aconseguir-la? A través de l'oració». Estant en unió amb Déu comencem a experimentar que tot és possible amb Ell, àdhuc estimar el proïsme.

Algú deia que el cristià entra a l'església per a estimar Déu i surt per a estimar el proïsme. El Papa Benet subratlla que el programa del cristià —el programa del bon samarità, el programa de Jesús— és «un cor que veu». Veure i aturar-se! En la paràbola, dues persones veuen el necessitat, però no s'aturen. Per això el Crist reprotxa els fariseus tot dient-los: «Tenint ulls no hi veieu» (Mc 8,18). Ben al contrari, el samarità veu i s'atura, té compassió i, així, salva la vida del necessitat i la seva mateixa.

Quan el Antoni Gaudí fou atropellat per un tramvia, algunes persones que anaven de pas no pararen per tal d'ajudar a aquell ancià ferit. No portava cap document i pel seu aspecte semblava un captaire. Gairebé segur que si la gent hagués sabut qui era aquell proïsme, haguessin fet cua per auxiliar-lo.

Quan practiquem el bé, pensem que ho fem pel proïsme, però realment també ho estem fent pel Crist: «En veritat us dic: sempre que ho féreu a un d’aquests germans meus petits, a mi m’ho féreu» (Mt 25,40). I el meu proïsme, diu Benet XVI, és qualsevol que hagi menester de mi i que jo pugui ajudar-lo. Si cadascú, en veure el proïsme en necessitat, es detingués i es compadís d'ell un cop al dia o a la setmana, la crisi minvaria i el món esdevindria millor. «Res ens assembla tant a Déu com les bones obres!» (Sant Gregori de Nissa).

Avui, un mestre de la Llei fa a Jesús una pregunta que potser ens hem fet més d'una vegada a la nostra vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 10,25). Era una pregunta amb segona intenció, volia posar Jesús a prova. El mestre respon sàviament el que està escrit en la Llei, és a dir, estimar Déu i els altres com a un mateix (cf. Lc 10,27). La clau és estimar. Si busquem la vida eterna, sabem que «la fe i l'esperança passaran però que l'amor no passarà mai» (cf. 1Co 13,13). Tot projecte de vida i tota espiritualitat que no tingui l'amor com a centre ens allunya del sentit de l'existència. Un punt important de referència és l'amor a un mateix, que sovint s'oblida. Només des de la identitat personal es pot estimar Déu i els altres.

El Mestre de la Llei va encara més enllà i pregunta a Jesús: «I qui és el meu proïsme?» (Lc 10,29). La resposta arriba a través d'un conte, d'una paràbola, d'una petita història, lluny de formulacions teòriques complicades, però de fort contingut. El model de la persona que estima és un samarità, és a dir, un marginat, un exclòs del poble de Déu. Un sacerdot i un levita, quan veuen l'home apallissat i mig mort, passen de llarg. Els qui semblen estar més a prop de Déu (el sacerdot i el levita), més lluny estan del proïsme. El mestre de la Llei evita pronunciar la paraula “samarità” per indicar el qui es va comportar com a proïsme de l'home ferit i diu: «El que obrà amb misericòrdia envers ell» (Lc 10,37).

La proposta de Jesús és clara: «Ves, i tu fes de manera semblant». No es tracta d'una conclusió teòrica del debat sinó d'una invitació a viure la realitat de l'amor, que no és sols un sentiment vaporós sinó un comportament que venç les discriminacions socials i que brolla del cor de la persona. Sant Joan de la Creu ens recorda que «a la tarda de la vida només t'examinaran d'amor».