Avui, la professió de fe de Pere a Cesarea de Felip obre la darrera etapa del ministeri públic de Jesús i ens prepara a l'esdeveniment suprem de la seva mort i resurrecció. Després de la multiplicació dels pans i els peixos, Jesús decideix retirar-se durant un temps amb els apòstols per a intensificar llur formació; en ells, l'Església, llavor del Regne de Déu en el món, comença a fer-se visible.

Fa dos diumenges, quan contemplàvem Pere caminant sobre les aigües i enfonsar-se en elles, escoltàvem com Jesús el reprenia: «Quina poca fe! Per què has dubtat?» (Mt 14,31). Avui, la reconvenció es canvia en elogi: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs» (Mt 16,17). Sortós de Pere perquè ha obert el seu cor a la revelació divina i ha reconegut en Jesucrist el Fill de Déu Salvador. Al llarg de la història, han estat plantejades les mateixes preguntes: «Qui diuen els homes que és el Fill de l’home? (...). I vosaltres, qui dieu que soc jo?» (Mt 16,13.15). Nosaltres també, en algun moment o altre, hem hagut de respondre qui és Jesús per a mi i què reconec en Ell; d'una fe rebuda i transmesa per uns testimonis (pares, catequistes, sacerdots, mestres, amics…) hem passat a una fe personalitzada en Jesucrist, de la qual també ens hem convertit en testimonis, ja que en això consisteix el nucli essencial de la vocació cristiana.

Només des de la fe i la comunió amb Jesucrist vencerem el poder del mal. El Reialme de la Mort es manifesta entre nosaltres, ens fa sofrir i ens planteja molts interrogants; tanmateix, també el Regne de Déu es fa present enmig nostre i desvetlla l'esperança; i l'Església, sagrament del Regne de Déu en el món, fonamentada en la roca de la fe que va confessar Pere, ens fa néixer a l'esperança i al goig de la vida eterna. Mentre en el món visqui la humanitat, caldrà donar esperança, i mentre calgui donar esperança, la missió de l'Església serà necessària; per això, les portes del Reialme de la mort no prevaldran pas contra ella, ja que el Crist, present enmig del seu poble, així ens ho garanteix (cf. Mt 16,18).