1ª Lectura (2M 6,18-31): En aquells dies, a un tal Eleazar, un dels principals mestres de la Llei, home d'edat avançada i de presència agradable, li obriren la boca i el forçaven a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Ell, que preferia una mort gloriosa a una vida deshonrada, la escopia, i avançava espontàniament a l'instrument de suplici, tal com escau a un home que està resolt a no tastar, ni per amor a la vida, res que no sigui permès. Els oficials que presidien aquell sacrifici contrari a la Llei el coneixien feia molt de temps. Per això el prengueren a part i li proposaren que es fes portar carn que ell pogués menjar, que ell mateix se la preparés i que fingís menjar la carn dels sacrificis, tal com el rei ho havia manat. Fent això es podia salvar de la mort i beneficiar-se d'aquest favor que li feien per l'antiga amistat que els unia.

Però Eleazar prengué una noble resolució, digna de la seva edat i de la seva vellesa, dels seus respectables cabells blancs i de l'excel·lent comportament que havia mantingut des de noi, però digna, encara més, de la Llei santa, donada per Déu. Respongué, doncs, immediatament com pertocava i els digué: «Prefereixo morir tot seguit. Fingir d'aquesta manera no seria propi de la meva edat: a canvi del poc temps de vida que guanyaria, molts dels joves, pensant-se que Eleazar, als seus noranta anys, s'ha passat a la religió dels estrangers, s'apartarien del bon camí per culpa meva, i la meva vellesa quedaria deshonrada. Per un moment jo m'escaparia del suplici dels homes, però ni viu ni mort no podria pas escapar-me de les mans del Totpoderós. Si ara dono coratjosament la vida, em mostraré digne de la vellesa i deixaré als joves un exemple perquè estiguin disposats a morir noblement per les lleis venerables i santes».

Després de dir aquestes paraules, se n'anà tot seguit al lloc del suplici. Els qui l'hi conduïen, tenint per una estupidesa el que acabava de dir, canviaren d'actitud, i tota la simpatia que abans sentien per ell es convertí en malícia. A punt ja de morir sota els cops dels assots, digué gemegant: «El Senyor, en el seu suprem coneixement, sap prou bé que, podent salvar-me de la mort, ara sofreixo en el cos els dolors terribles dels assots, però en el fons de l'ànima els sofreixo de gust per fidelitat a ell». Així donà la seva vida. La seva mort deixà el record d'un home virtuós i l'exemple d'una noble generositat, no sols per als joves, sinó per a tot el poble.