Avui, Jesús ens ofereix una barreja explosiva de recomanacions; és com un d'aquells banquets, tan de moda, on els plats són petites “tapes” per assaborir. Es tracta de consells profunds i molt durs de pair, adreçats als seus deixebles en el centre del seu procés de formació i preparació missionera (cf. Mt 11,1). Hem de contemplar el text per blocs separats per poder-los tastar.

Jesús comença a fer saber l'efecte del seu ensenyament. Més enllà dels efectes positius que són evidents en l'actuar del Senyor, l'Evangeli evoca els contratemps i els efectes secundaris de la predicació: «I els enemics de l’home, els de casa seva» (Mt 10,36). Aquesta és la paradoxa de viure la fe: la possibilitat d'enfrontar-nos, fins i tot amb els més pròxims, quan no entenem qui és Jesús, el Senyor, i no el percebem com el Mestre de la comunió.

En un segon moment, Jesús demana d'ocupar el lloc principal en la nostra escala d'estimació: «El qui estima el pare o la mare més que a mi…» (Mt 10,37), «el qui estima el fill o la filla més que a mi…» (Mt 10,37). D'aquesta manera, ens proposa deixar-nos acompanyar per Ell com a presència de Déu, ja que «el qui em rep a mi, rep aquell qui m’ha enviat» (Mt 10,40). L'efecte de viure acompanyats del Senyor, acollit a casa nostra, és gaudir de la recompensa dels profetes i dels justos, perquè hem rebut un profeta i un just.

La recomanació del Mestre acaba valorant els petits gestos d'ajuda i suport a aquells que viuen acompanyats del Senyor, als seus deixebles, que som tots els cristians. «I tot el qui doni per beure ni que sigui només un vas d’aigua freda a un d’aquests petits a títol de deixeble...» (Mt 10,42). D'aquest consell en neix una responsabilitat: quan tractem amb el pròxim, cal ésser molt conscients que aquell que viu amb el Senyor, sigui qui sigui, ha de ser tractat com el tractaríem a Ell. Diu sant Joan Crisòstom: «Si l'amor estigués escampat per tot arreu, naixerien d'ell una infinitat de béns».