Avui, el Senyor fa com un parèntesi en les seves paraules d’atac als qui diuen i no fan, i fan el contrari del que diuen. «Que les teves obres siguin la signatura de les teves paraules», deia sant Antoni de Pàdua, també franciscà i doctor com el nostre sant.

«Vosaltres no us feu dir “rabí” (...); ni us feu dir “guies” (...)» (Mt 23,8.10): Jesús convida a fugir de la vanitat i de la supèrbia, per a posar la nostra fita en el servei al germà, amb humilitat i senzillesa.

El Senyor no prohibeix els títols —que en una societat jerarquitzada són necessaris— sinó l’esperit d’ambició i orgull que aquests títols poden comportar. «Som presidents i servents (...), solament presidim bé si servim», ens deia sant Bernat. I així ho va saber fer san Bonaventura tot i romandre en les més altes dignitats, ja que fou nomenat bisbe i cardenal.

Ni “rabí”, ni “pare”, ni “guia”..., títols gairebé sinònims que solament s’han d’aplicar a Déu, i que Jesús els subratlla en aquesta triple sinonímia per tal que puguem canviar-los per “humil”, “germà” i “servidor”.

Enfront l’orgull de ser tingut per quelcom, Jesús ens diu que siguem quelcom pel nostre servir, estimar i, en tot, imitar-lo i ser dispensadors dels seus serveis, com ens diu sant Pau (cf. 1Co 4,1). Ell es el nostre únic mestre i nosaltres ho som per participació en el servir. Jesús ens remarca —i els sants ens ho recorden— quelcom que no hem d’oblidar: ser humils, ser servidors a l’estil de sant Bonaventura...

Santa Maria és la nostra mare i, abans de res, Mare de Déu. Doncs bé, el seu primer títol —segons les seves pròpies paraules— és la de ser «l’esclava del Senyor» (Lc 1,38). Tant de bo que nosaltres —els seus fills— la imitem. Aquest serà un bon camí per a poder seguir el Mestre.