Avui, en les paraules de Jesús podem veure la contraposició i la complementarietat que hi ha entre l'Antic i el Nou Testament: l'Antic Testament era figura del Nou i en el Nou arriben a plenitud les promeses fetes per Déu als pares en l'Antic. Així, el mannà que menjaren els israelites al desert no era l'autèntic pa del cel, sinó figura del pa veritable que Déu, el nostre Pare, ens ha donat en la persona de Jesucrist, a qui ha enviat com a Salvador del món. Moisès demanà a Déu, a favor dels israelites, un aliment material; Jesucrist, en canvi, s'ha donat Ell mateix com aliment diví que atorga la vida.

«Quin signe fas, doncs, perquè vegem i et creguem? Què és el que obres?» (Jn 6,30), demanen incrèduls i impertinents els jueus. ¿Els ha semblat poc el senyal de la multiplicació dels pans i els peixos obrada per Jesús el dia anterior? ¿Per què ahir volien proclamar rei Jesús i avui ja no el volen creure? ¡Què n'és d'inconstant, tan sovint, el cor humà! Diu sant Bernat de Claravall: «Els impius van voltant, perquè naturalment volen satisfer llur apetit, però menyspreen amb niciesa la manera d'aconseguir la finalitat». I així passava amb els jueus: immergits en una visió materialista, volien algú que els alimentés i els solucionés tots els problemes, però no volien creure; heus ací tot el que els interessava de Jesús. ¿No és aquesta la perspectiva del qui desitja una religió còmoda, feta a la seva mida i sense compromís?

«Senyor, dona’ns sempre aquest pa» (Jn 6,34): que aquestes paraules, pronunciades pels jueus des de la seva manera materialista de veure les coses, siguin dites per mi amb la sinceritat que em dóna la fe; que expressin veritablement un desig d'alimentar-me amb Jesucrist i de viure unit a Ell per sempre.