Avui contemplem novament Jesús envoltat dels Apòstols, en un clima d'especial intimitat. Ell els confia el que podríem considerar com les darreres recomanacions: allò que es diu en el darrer moment, just en l'acomiadament, i que té una força especial, com si d'un darrer testament es tractés.

Ens els imaginem en el cenacle. Allí, Jesús els ha rentat els peus, els ha tornat a anunciar que ha de marxar, els ha tramés el manament de l'amor fratern i els ha consolat amb el do de l'Eucaristia i la promesa de l'Esperit Sant (cf. Jn 14). Endinsats ja en el capítol quinzè d'aquest Evangeli, trobem ara l'exhortació a la unitat en la caritat.

El Senyor no amaga als deixebles els perills i dificultats que hauran d'afrontar en el futur: «Si a mi m’han perseguit, també a vosaltres us perseguiran» (Jn 15,20). Però ells no s'han d'acovardir ni aclaparar davant l'odi del món: Jesús renova la promesa de l'enviament del Protector, els garanteix l'assistència en tot allò que ells li demanin i, en fi, el Senyor prega al Pare per ells —per tots nosaltres— durant la seva oració sacerdotal (cf. Jn 17).

El nostre perill no ve de fora: la pitjor amenaça pot sorgir de nosaltres mateixos en faltar a l'amor fratern entre els membres del Cos Místic de Crist i en faltar a la unitat amb el Cap d'aquest Cos. La recomanació és clara: «Jo soc el cep, vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, aquest porta molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res» (Jn 15,5).

Les primeres generacions de cristians conservaren una consciència molt viva de la necessitat de romandre units per la caritat. Heus aquí el testimoni d'un Pare de l'Església, sant Ignasi d'Antioquia: «Correu tots alhora com a un sol temple de Déu, com a un sol altar, a un sol Jesucrist que procedeix d'un sol Pare». Heus aquí també la indicació de Santa Maria, Mare dels cristians: «Tot el que us digui, feu-ho» (Jn 2,5).