Avui, la litúrgia ens ofereix un flaire anticipat de la joia pasqual. Els ornaments del celebrant són rosats. És el diumenge “laetare” que ens convida a una serena alegria. «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu...», canta l'antífona d'entrada.

Déu vol que estiguem contents. La psicologia més elemental ens diu que una persona que no viu contenta acaba malalta, de cos i d'esperit. Ara bé, la nostra alegria ha de estar ben fonamentada, ha de ser expressió de la serenor de viure una vida amb sentit ple. Altrament, l'alegria degeneraria en superficialitat i ximpleria. Santa Teresa distingia amb encert la “santa alegria” i la “boja alegria”. Aquesta darrera és només exterior, dura poc i deixa un regust amarg.

Vivim temps difícils per a la vida de fe. Però també son temps apassionants. Experimentem, en certa manera, l'exili babilònic que canta el salm. Sí, també nosaltres podem viure una experiència d'exili «tot plorant d'enyorança de Sió» (Ps 136,1). Les dificultats exteriors i, sobretot, el pecat ens poden portar vora els rius de Babilònia. Malgrat tot, hi ha motius d'esperança i Déu ens continua dient: «Si mai t'oblidava que se m'encasti la llengua al paladar» (Ps 136,6).

Podem viure sempre contents perquè Déu ens estima bojament, tant que ens «va donar el seu Fill unigènit» (Jn 3,16). Ben aviat acompanyarem aquest Fill únic en el seu camí de mort i resurrecció. Contemplarem l'amor d'Aquell que tant ens estima que s'ha lliurat per nosaltres, per tu i per mi. I ens omplirem d'amor i mirarem Aquell que ha estat traspassat (cf. Jn 19,37), i creixerà en nosaltres una alegria tan gran que ningú no ens la podrà prendre.

La veritable alegria que il·lumina la nostra vida no prové del nostre esforç. Sant Pau ens ho recorda: no ve de vosaltres, és un do de Déu, som obra seva (Col 1,11). Deixem-nos estimar per Déu i estimem-lo, i la joia serà gran en la propera Pasqua i en la vida. I no oblidem deixar-nos acaronar i regenerar per Déu amb una bona confessió abans de Pasqua.