La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Diumenge IV (B) de Quaresma

1ª Lectura (2P 36,14-16.19-23): En aquells dies, tots els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d'imitar tots els costums abominables de les altres nacions, profanant així el temple del Senyor, que ell havia consagrat a Jerusalem. El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia. Però ells es burlaven dels missatgers de Déu, no feien cas del que els deia i escarnien els seus profetes, fins que el Senyor arribà a enutjar-se tant contra el seu poble que ja no hi havia remei.

Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s'havien escapat de morir per l'espasa, i se'ls quedà per esclaus d'ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa. Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies: «El país fruí dels anys de repòs que li pertocaven; tot el temps que quedà desolat, el país va reposar, fins haver complert setanta anys».

Però l'any primer de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor, per complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l'esperit de Cir, rei de Pèrsia, perquè promulgués, de viva veu i per escrit, un edicte que deia: «Cir, rei de Pèrsia, fa aquesta declaració: ‘El Senyor, el Déu del cel, m'ha donat tots els reialmes de la terra i m'ha encomanat que li construís un temple a Jerusalem, ciutat de Judà. Si entre vosaltres hi ha algú del seu poble, que el Senyor sigui amb ell i que hi pugi’».
Salm responsorial: 136
R/. Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se m'encasti la llengua al paladar.
Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d'enyorança de Sió. Teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat.

Quan volien que cantéssim els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit, i ens deien: «Canteu-nos algun càntic de Sió».

Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera? Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta.

Que se m'encasti la llengua al paladar, si deixés d'anomenar-te, si deixés d'evocar el teu record, per motivar els meus cants de festa.
2ª Lectura (Ef 2,4-10): Germans, Déu, que és ric en l'amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat. I juntament amb Jesucrist ens ha ressuscitat i ens ha entronitzat en les regions celestials, perquè davant dels segles que vindran quedi ben clara la riquesa de la seva gràcia i la bondat que ha tingut per nosaltres en Jesucrist. A vosaltres, que heu cregut, us ha salvat per gràcia. No ve de vosaltres; és un do de Déu. No és fruit d'unes obres, perquè ningú no pugui gloriar-se'n; som obra seva: ell ens ha creat en Jesucrist per dedicar-nos a unes bones obres que ell havia preparat perquè visquem practicant-les.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 3,16): Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Text de l'Evangeli (Jn 3,14-21): En aquell temps, Jesús digué a Nicodem: «I així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'Ell. Els qui creuen en Ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu.

»La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu».

«Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic»

Mn. Joan Ant. MATEO i García
(La Fuliola, Lleida, Espanya)

Avui, la litúrgia ens ofereix una flaire anticipat de la joia pasqual. Els ornaments del celebrant són rosats. És el diumenge "laetare" que ens convida a una serena alegria. «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu...», canta l'antífona d'entrada.

Déu vol que estiguem contents. La psicologia més elemental ens diu que una persona que no viu contenta acaba malalta, de cos i d'esperit. Ara bé, la nostra alegria ha de estar ben fonamentada, ha de ser expressió de la serenor de viure una vida amb sentit ple. Altrament, l'alegria degeneraria en superficialitat i ximpleria. Santa Teresa distingia amb encert la "santa alegria" i la "boja alegria". Aquesta darrera és només exterior, dura poc i deixa un regust amarg.

Vivim temps difícils per a la vida de fe. Però també són temps apassionants. Experimentem, en certa manera, l'exili babilònic que canta el salm. Sí, també nosaltres podem viure una experiència d'exili «tot plorant d'enyorança de Sió» (Ps 136,1). Les dificultats exteriors i, sobretot, el pecat ens poden portar vora els rius de Babilònia. Malgrat tot, hi ha motius d'esperança i Déu ens continua dient: «Si mai t'oblidava que se m'encasti la llengua al paladar» (Ps 136,6).

Podem viure sempre contents perquè Déu ens estima bojament, tant que ens «ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16). Ben aviat acompanyarem aquest Fill únic en el seu camí de mort i resurrecció. Contemplarem l'amor d'Aquell que tant ens estima que s'ha lliurat per nosaltres, per tu i per mi. I ens omplirem d'amor i mirarem Aquell que ha estat traspassat (cf. Jn 19,37), i creixerà en nosaltres una alegria tan gran que ningú no ens la podrà prendre.

La veritable alegria que il·lumina la nostra vida no prové del nostre esforç. Sant Pau ens ho recorda: no ve de vosaltres, és un do de Déu, som obra seva (Col 1,11). Deixem-nos estimar per Déu i estimem-lo, i la joia serà gran en la propera Pasqua i en la vida. I no oblidem deixar-nos acaronar i regenerar per Déu amb una bona confessió abans de Pasqua.