Avui, quan ens trobem cansats pel quefer de cada dia —perquè tots tenim càrregues feixugues i a vegades difícils de suportar— pensem en aquestes paraules de Jesús: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Reposem en Ell, que es l'únic que ens pot descansar de tot el que ens preocupa, i així trobar tota la pau i tot l'amor que no sempre ens dóna el món.

El descans autènticament humà necessita una dosi de “contemplació”. Si aixequem els ulls al cel i preguem amb el cor, i som senzills, segur que trobarem i veurem Déu, perquè allà hi és («T'enalteixo, Pare, Senyor del cel»: Mt 11,25). Però no només és allà, trobem-lo també en el “jou suau” de les petites coses de cada dia: vegem-lo en el somriure d'aquell nen petit ple d'innocència, en la mirada agraïda d'aquell malalt que hem visitat, en els ulls d'aquell pobre que ens demana el nostre ajut, la nostra bondat...

Reposem tot el nostre ésser, i confiem-nos plenament a Déu que és la nostra única salvació i la salvació del món. Tal com ho recomanava Joan Pau II, per a reposar veritablement, ens cal adreçar «una mirada plena de joiosa complaença [al treball ben fet]: una mirada “contemplativa”, que ja no aspira a noves obres, sinó més aviat a gaudir de la bellesa del que s'ha realitzat» en la presència de Déu. A Ell, a més, ens cal dirigir-li una acció de gràcies: tot ens ve de l'Altíssim i, sense Ell, res no podríem fer.

Precisament, un dels grans perills actuals és que «el nostre és un temps de continu moviment, que sovint desemboca en l'activisme, amb el fàcil risc del “fer pel fer”. Hem de resistir aquesta temptació, procurant “ser” abans que “fer”» (Joan Pau II). Perquè, en realitat, com ens ho diu Jesús, només hi ha una cosa necessària (cf. Lc 10,42): «Feu-vos deixebles meus (...) i trobareu el repòs» (Mt 11,29).