Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Passats sis anys, el sacerdot Jojadà cridà els capitans de la guàrdia mercenària i de l'escorta reial, els reuní al temple, i allà mateix es va confabular amb ells, els va fer jurar i els va presentar el fill del rei. Els capitans van complir tot el que el sacerdot Jojadà els havia ordenat. A l'hora del relleu de la guàrdia del dissabte, cadascun va retenir el torn que sortia, juntament amb el que entrava, i anaren a trobar el sacerdot Jojadà. El sacerdot els donà les llances i els escuts del rei David que guardava en el temple, i tots els homes de l'escorta reial, amb les armes a les mans, s'arrengleraren a banda i banda entre l'altar i el lloc sant, per custodiar el rei. Llavors Jojadà va fer sortir el fill del rei, li posà la diadema, li donà el document i, mentre l'ungien, tothom aplaudí cridant: «Visca el rei!».
Quan Atalies va sentir la cridòria de la gent anà cap al temple. En veure el rei dret dalt l'estrada, rodejat dels oficials i dels trompeters, i tot el poble cridant d'alegria i tocant les trompetes, com era costum en la consagració dels reis, Atalies cridà: «Complot, complot!». El sacerdot Jojadà ordenà als oficials que comandaven la guàrdia que la traguessin fora dels atris i matessin els qui intentessin seguir-la. Els digué: «No la mateu en el temple del Senyor». Ells l'agafaren, la conduïren al palau reial per la porta dels Cavalls, i allà la mataren.
Llavors Jojadà va fer que el rei i el poble es comprometessin amb el Senyor a ser el seu poble, i que el poble es comprometés a tenir Joàs per rei. Després tota la gent envaí el temple de Baal, l'enderrocà, esmicolà els altars i la imatge, i, davant mateix dels altars, degollà el sacerdot de Baal, Matan. I el sacerdot Jojadà deixà guàrdia al temple del Senyor. Tot el poble ho celebrà i la ciutat quedà pacificada. A Atalies la mataren amb l'espasa al palau del rei.
«Si els teus fills guarden la meva aliança, les prescripcions que jo els donaré, continuaran també els teus fills ocupant per sempre el teu tron».
El Senyor s'estima la ciutat de Sió, l'ha escollit per fer-hi estada: «Es aquí on vull quedar-me per sempre, m'agrada, hi vull residir».
«Aquí faré germinar el poder de David, per al meu Ungit tindré una llàntia encesa. Vestiré de confusió els seus enemics, però al front d'ell brillarà la meva diadema».
»El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!».
«Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben»
Mn. Lluís RAVENTÓS i Artés (Tarragona, Espanya)Avui, el Senyor ens diu que «el llum del cos és l'ull» (Mt 6,22). Sant Tomàs d'Aquino entén que amb això —en parlar de l'ull— Jesús es refereix a la intenció de l'home. Quan la intenció és recta, lluïda, encaminada a Déu, totes les nostres accions són brillants, esplendents; però quan la intenció no és recta, que n'és de gran la fosca! (cf. Mt 6,23).
La nostra intenció pot ser poc recta per malícia, per dolenteria, però més sovint ho és per falta de seny. Vivim com si haguéssim vingut al món per amuntegar riqueses i no tenim en el cap altre pensament. Fer diners, comprar, disposar, tenir. Volem despertar l'admiració dels altres o tal vegada l'enveja. Ens enganyem, patim, ens carreguem de preocupacions i de disgustos i no trobem la felicitat que desitgem. Jesús ens fa una altra proposta: «Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben» (Mt 6,20). El cel és el graner de les bones accions, això sí que és un tresor per sempre.
Siguem sincers amb nosaltres mateixos, en què esmercem els nostres esforços, quins són els nostres afanys? Cert, és propi del bon cristià estudiar i treballar honradament per obrir-se pas al món, per treure endavant la família, assegurar el futur dels seus i la tranquil·litat a la vellesa, treballar també pel desig d'ajudar els altres… Sí, tot això és propi d'un bon cristià. Però si allò que tu busques és tenir més i més, posant el cor en aquestes riqueses, oblidant les bones accions, oblidant que en aquest món hi som de pas, que la nostra vida és una ombra que passa, ¿no és cert que —aleshores— tenim l'ull entenebrit? I si el seny s'enterboleix, «que en serà de gran la foscor!» (Mt 6,23).
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«Quan comences a detestar el que has fet, llavors les teves obres bones comencen perquè reconeixes les teves obres dolentes» (Sant Agustí)
«Jesús convida a fer servir les coses sense egoisme, sense set de possessió o de domini, sinó segons la lògica de Déu, la lògica de l’atenció als altres, la lògica de l’amor» (Benet XVI)
«La confessió dels pecats (el reconeixement), fins i tot des d’un punt de vista simplement humà, ens allibera i facilita la nostra reconciliació amb els altres. Per la confessió, la persona mira cara a cara els pecats de què s’ha fet culpable; n’accepta la responsabilitat i així s’obre novament a Déu i a la comunió de l’Església a fi de fer possible un nou futur» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 1.455)
