La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Diumenge XIII (A) de durant l'any

1ª Lectura (2R 4,8-11.14-16a): Un dia Eliseu passava per Sunam. Hi havia allà una dona benestant que l'obligà a quedar-se a menjar a casa seva. Des d'aquell dia, cada vegada que Eliseu hi passava, s'hi quedava a menjar. Llavors ella digué al seu marit: «Estic convençuda que l'home de Déu que passa sempre per casa nostra és un sant. Fem-li una petita habitació d'obra a la terrassa, posem-hi un llit, una taula, una cadira i un llum, i cada vegada que vingui podrà retirar-se allà».

El dia que Eliseu hi anà, es retirà en aquella habitació i s'hi quedà a dormir. Llavors Eliseu digué a Guihezí, el seu criat: «Què podem fer per aquesta sunamita?». Guihezí li respongué: «Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran». Eliseu li va dir: «Crida-la». Guihezí la cridà, i ella es presentà i es quedà a l'entrada de l'habitació. Eliseu li digué: «L'any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill».
Salm responsorial: 88
R/. Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors.
Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors, d'una generació a l'altra anunciaré la vostra fidelitat. Vós heu dit: «El meu favor és indestructible, mantinc la fidelitat en el cel».

Senyor, feliç el poble que us aclama. Caminarà a la llum de la vostra mirada. Tot el dia celebrarà el vostre nom, enaltirà la vostra bondat.

Ve de vós la glòria del seu poder, alcem el front perquè vós ens estimeu; el nostre rei és del Sant d'Israel, és del Senyor l'escut que em protegeix.
2ª Lectura (Rm 6,3-4.8-11): Germans, tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist.
Versicle abans de l'Evangeli (1Pe 2,9): Al·leluia. Vosaltres sou un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada: proclameu la lloança d'aquell que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 10,37-42): En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi. Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà.

»Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa de profeta. Qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos. I tothom qui doni un got d'aigua fresca a un d'aquests petits només perquè és deixeble meu, us asseguro que no quedarà sense recompensa».

«Qui no pren la seva creu i em segueix, no es digne de mi. Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull»

P. Antoni POU OSB Monjo de Montserrat
(Montserrat, Barcelona, Espanya)

Avui, en sentir dels llavis de Jesús: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi…» (Mt 10,37) quedem desconcertats. Ara bé, aprofundint una mica més, ens adonarem de la lliçó que el Senyor ens vol transmetre: Per al cristià, l'únic absolut es Déu i el seu Regne. Cadascú ha de descobrir quina és la seva vocació —potser aqueixa és la tasca més delicada a fer— i després ser-hi fidel. Si un cristià o una cristiana tenen vocació matrimonial, cal que vegin que la realització de la seva vocació consisteix en estimar la seva família tal com Crist estima l'Església.

La vocació a la vida religiosa o al sacerdoci demana no anteposar els vincles familiars als de la fe, si amb això no es manca als requisits bàsics de la caritat cristiana. Els lligams familiars no poden esclavitzar i ofegar la vocació a la qual hom ha estat cridat. Sota la paraula “amor” pot haver-hi un desig possessiu de l'altre que li resta llibertat per a desplegar la seva vida humana i cristiana; o la por de sortir del niu familiar i enfrontar-se amb les exigències de la vida i de la crida de Jesús a seguir-lo. Es aqueixa deformació de l'amor que Jesús ens demana transformar en una estimació gratuïta i generosa, perquè, tal com diu sant Agustí: «Crist ha vingut a transformar l'amor».

L'estimació i l'acolliment sempre restaran els nuclis de la vida cristiana, envers tothom i, sobretot envers els membres de la pròpia família, els quals normalment són els qui tenim més a prop i constitueixen també el “pròxim” que Jesús ens demana d'estimar. En l'acolliment de l'altre sempre hi ha l'acolliment del Crist: «Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull» (Mt 11,40). Hem de veure, doncs, el Crist en els qui servim, i reconèixer també el Crist servidor ens els qui ens serveixen.