La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dimarts XIII de durant l'any

1ª Lectura (Gn 19,15-29): En aquells dies, a trenc d'alba, els dos àngels donaren pressa a Lot i li deien: «Corre, emporta't de casa la teva dona i les teves dues filles, si no voleu ser escombrats amb la ciutat culpable». Veient que encara s'entretenia, com que el Senyor el volia salvar, els àngels els agafaren tots per les mans i els tragueren de la ciutat. Un cop fora li digueren: «Fuig, si vols salvar la vida. No miris enrere ni t'aturis enlloc de la plana, que series escombrat: fuig a la muntanya». Lot els digué: «No, senyors meus: jo servent vostre, he obtingut el vostre favor i heu estat amb mi tan bons que m'heu volgut salvar la vida; penseu, doncs, que, abans no m'hauré refugiat a la muntanya, ja m'haurà encalçat el desastre i moriré. Mireu, aquí hi ha aquesta petita ciutat, prou a la vora per a poder-m'hi refugiar. És ben petita. Deixeu-m'hi fugir per salvar la vida». Ell li respongué: «Fins en això et vull complaure: no destruiré la ciutat que dius. Corre, vés a refugiar-t'hi, que no podré fer res fins que hi seràs». Per això la ciutat es diu Segor, que vol dir petita.

Lot hi arribà quan el sol sortia, i a l'instant el Senyor va fer ploure del cel sofre i foc sobre Sodoma i Gomorra i va destruir aquelles ciutats i tota la plana, amb els seus habitants i els seus cultius. La dona de Lot va mirar enrere i es convertí en una pilastra de sal. Abraham anà de bon matí a l'indret on s'havia aturat a la presència del Senyor, mirà cap a Sodoma i Gomorra i cap a la plana i veié que pujava de la terra una fumarada com si fos una fornal. Així Déu, quan destruí les ciutats de la plana, recordant-se d'Abraham, va fer marxar Lot que hi habitava, perquè no es trobés enmig de la catàstrofe.
Salm responsorial: 25
R/. Tinc davant dels ulls el vostre amor, Senyor.
Examineu-me, Senyor, i proveu-me, depureu al foc el meu cor. Tinc present davant dels meus ulls el vostre amor i visc d'acord amb la vostra veritat.

No em compteu entre els pecadors, entre els homes que cometen crims de sang; les seves mans són mal intencionades i plenes de favors per subornar.

La meva vida és més honrada. Allibereu-me, doncs, i compadiu-vos de mi. Els meus peus van pel camí dret; beneiré el Senyor enmig del poble reunit.
Versicle abans de l'Evangeli (Ps 129,5): Al·leluia. Confio en el Senyor, confio en la seva paraula. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 8,23-27): En aquell temps, Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb Ell. Tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia. Ells van anar a despertar-lo i li deien: «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!». Ell els diu: «Per què sou tan covards, gent de poca fe?». Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança. Aquells homes, admirats, deien: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?».

«Llavors es va aixecar, va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança»

Fra Lluc TORCAL Monjo de Monestir de Sta. Mª de Poblet
(Santa Maria de Poblet, Tarragona, Espanya)

Avui, Dimarts XIII de durant l'any, la litúrgia ens ofereix un dels fragments més colpidors de la vida pública del Senyor. L'escena presenta una gran vivacitat, contrastant radicalment l'actitud dels deixebles i la de Jesús. Podem imaginar-nos l'agitació que regnà sobre la barca quan «tot d'una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca» (Mt 8,24), agitació que, però, no fou suficient per a despertar Jesús, que dormia. Van haver de ser els deixebles els qui en la seva desesperació despertessin el Mestre! «Senyor, salva'ns, que ens enfonsem!» (Mt 8,25).

L'evangelista se serveix de tot aquest dramatisme per revelar-nos l'autèntic ésser de Jesús. La tempesta no havia perdut la seva fúria i els deixebles continuaven plens d'agitació quan el Senyor, simplement i tranquil·la, s'aixecà, «va increpar els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança» (Mt 8,26). De la Paraula increpatòria de Jesús en seguí la calma, calma que no anava destinada només a realitzar-se en l'aigua esverada del cel i de la mar: la Paraula de Jesús es dirigia sobretot a calmar els cors temorosos dels seus deixebles. «Per què sou tan covards, gent de poca fe?» (Mt 8,26).

Els deixebles passaren de la torbació i la por a l'admiració pròpia d'aquell que acaba d'assistir a quelcom d'impensable fins aleshores. La sorpresa, l'admiració, la meravella d'un canvi tan dràstic en la situació que vivien despertà en ells una pregunta central: «Qui és aquest, que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27). Qui és el qui pot calmar les tempestes del cel i de la terra i, alhora, les dels cors del homes? Només qui «dormint com a home en la barca, pot donar ordres als vents i al mar com a Déu» (Nicetes de Remesiana).

Quan pensem que el terra se'ns enfonsa, no oblidem que el nostre Salvador és Déu mateix fet home, el qual ens és proper per la fe.