La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Contemplar l'Evangeli d'avui

Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)

Dimecres 13 de durant l'any

1ª Lectura (Gn 21,5.8-20): Abraham tenia cent anys quan li va néixer el fill Isaac. El noi anava creixent: quan va ser deslletat, Abraham ho celebrà amb un gran convit. Sara veié que el fill que l'egípcia Hagar havia donat a Abraham jugava amb el seu fill Isaac, i digué a Abraham: «Has de treure de casa l'esclava i el seu fill: no pot ser que el fill d'una esclava comparteixi l'herència amb el meu fill Isaac».

L'exigència de Sara desagradà molt a Abraham, que s'estimava el fill, però Déu li digué: «Ni que estimis el noi i l'esclava, no et sàpiga greu de fer el que et diu Sara, perquè la descendència que portarà el teu nom vindrà d'Isaac. Però, del fill de l'esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble». Abraham es llevà de bon matí, donà pans i un bot d'aigua a Hagar, li posà el nen a l'espatlla i la va acomiadar. Ella se'n va anar errant pel desert de Beer-Sabé. Quan l'aigua que duia s'acabà, deixà el noi sota unes mates i se n'anà un tros lluny, a la distància d'un tret d'arc, per no veure morir el noi; allà s'assegué plorant i sanglotant.

Déu escoltà el plor del noi, i un àngel de Déu cridà Hagar des del cel i li digué: «Què tens, Hagar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el noi plorava. Ves, pren-lo i sigues valenta, que jo en faré un gran poble». Llavors Déu li obrí els ulls i veié un pou. Ella hi anà, omplí el bot i donà beure al noi. Déu afavoria el noi, que es va anar fent gran. Vivia al desert i era un bon arquer.
Salm responsorial: 33
R/. Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta.
Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta i els salva del perill. Acampa l'àngel del Senyor entorn dels seus fidels, per protegir-los.

Sants del Senyor, venereu-lo; venereu-lo, i no us mancarà res. Els rics s'empobriran, passaran fam, però als qui busquen el Senyor no els faltarà cap bé.

Veniu, fills meus, escolteu-me; us ensenyaré com heu de venerar el Senyor. Qui és l'home que estima la vida, que vol viure temps i fruir de benestar?
Versicle abans de l'Evangeli (Jm 1,18): Al·leluia. El Pare ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat. Al·leluia.
Text de l'Evangeli (Mt 8,28-34): En aquell temps, Jesús va arribar a l'altra banda del llac, al territori dels gadarencs, i l'anaren a trobar dos endimoniats que venien de les coves sepulcrals. Eren tan perillosos que ningú no s'aventurava a passar per aquell camí. Els endimoniats es posaren a cridar: «Per què et fiques amb nosaltres, Fill de Déu? ¿Has vingut aquí a turmentar-nos abans d'hora?». Un tros lluny, hi pasturava un gran ramat de porcs. Els dimonis suplicaven a Jesús: «Si ens treus fora, envia'ns al ramat de porcs». Ell els digué: «Aneu-hi». Els dimonis van sortir i se n'anaren als porcs. Llavors tot el ramat es va tirar al llac des de dalt del precipici, i van morir ofegats dintre l'aigua. Els porquers van fugir, anaren a la ciutat i escamparen la notícia de tot el que havia passat i el cas dels endimoniats. Tota la ciutat va sortir a trobar Jesús i li suplicaren que abandonés el seu territori.

«Li suplicaren que abandonés el seu territori»

Mn. Antoni CAROL i Hostench (Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui contemplem un trist contrast. “Contrast” perquè admirem el poder i majestat divins de Jesucrist, a qui voluntàriament se sotmeten els dimonis (senyal que ens ha arribat el Regne dels cels). Alhora, però, deplorem l'estretor i mesquinesa de què és capaç el cor humà en rebutjar el portador de la Bona Nova: «Tota la ciutat va sortir a trobar Jesús i li suplicaren que abandonés el seu territori» (Mt 8,34). I “trist” perquè «el qui és la llum veritable (...) ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit» (Jn 1,9-11).

Més contrast i més astorament si parem atenció en el fet que l'home és lliure i aquesta llibertat té el “poder d'aturar” el poder infinit de Déu. Diguem-ho d'una altra manera: la infinita potestat divina arriba fins on li ho permet la nostra “poderosa” llibertat. I això és així perquè Déu ens estima principalment amb un amor de Pare. Ell és Pare i, per tant, no ens ha de sorprendre que Ell sigui molt respectuós de la nostra llibertat: Ell no imposa el seu amor, sinó que ens el proposa.

Déu, amb saviesa i bondat infinites, governa providencialment l'univers respectant la nostra llibertat; també quan aquesta llibertat humana li gira les espatlles i no vol acceptar la seva voluntat. Ben al contrari del que pugui semblar, no se li escapa el món de les mans: Déu ho porta tot a bon terme, malgrat els impediments que li podem posar. De fet, els nostres impediments són, abans de res, impediments per a nosaltres mateixos.

Amb tot, hom pot afirmar que «enfront a la llibertat humana Déu ha volgut tornar-se “impotent”. I es pot dir que Déu paga pel gran do [la llibertat] concedit a un ésser creat a la seva imatge i semblança [l'home]» (Joan Pau II). Déu paga!: si el fem fora, Ell obeeix i marxa. Ell paga, però nosaltres perdem. Sortim guanyant, en canvi, quan responem com Santa Maria: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38).