Avui, l'Evangeli remarca les dificultats i les contradiccions que el cristià haurà de patir per causa de Crist i del seu Evangeli, i com haurà de resistir i perseverar fins al final. Jesús ens va prometre: «jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20); però no ha promès als seus un camí fàcil, tot al contrari, els digué: «I sereu odiats de tots a causa del meu nom» (Mt 10,22).

L'Església i el món són dues realitats de “difícil” convivència. El món, que l'Església ha de convertir a Jesucrist, no és una realitat neutra, com si fos cera verge que solament espera el segell que li doni forma. Això hauria estat així només si no hi hagués hagut una història de pecat entre la creació de l'home i la seva redempció. El món, com a estructura apartada de Déu, obeeix un altre senyor, que l'Evangeli de sant Joan anomena “el senyor d'aquest món”, l'enemic de l'ànima, al qual el cristià ha fet jurament —el dia del seu baptisme— de desobeir, de plantar-li cara, per pertànyer solament al Senyor i a la Mare Església que l'ha engendrat en Jesucrist.

Però el batejat continua vivint en aquest món i no en un altre, no renuncia a la ciutadania d'aquest món ni li nega la seva honesta aportació per sostenir-lo i per millorar-lo; els deures de ciutadania cívica són també deures cristians; pagar els impostos és un deure de justícia per al cristià. Jesús va dir que els seus seguidors som en el món, però no som del món (cf. Jn 17,14-15). No pertanyem al món incondicionalment, només pertanyem del tot a Jesucrist i a l'Església, veritable pàtria espiritual, que és aquí a la terra i que traspassa la barrera de l'espai i del temps per desembarcar-nos a la pàtria definitiva del cel.

Aquesta doble ciutadania topa indefectiblement amb les forces de pecat i de domini que mouen els mecanismes mundans. Repassant la història de l'Església, Newman deia que «la persecució és la marca de l'Església i potser la més duradora de totes».