La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dijous XVII de durant l'any

1ª Lectura (Ex 40,16-21.34-38): En aquells dies, Moisès va fer tot el que el Senyor li havia ordenat. Van inaugurar el tabernacle el dia u del primer mes de l'any segon. Moisès posà els sòcols, les posts, els travessers i les columnes, estengué l'envelat sobre el tabernacle i el cobrí amb les pells, tal com el Senyor li havia ordenat. Després posà dintre l'arca les tauletes de l'aliança, col·locà les barres de l'arca per portar-la, la tapà per sobre amb la coberta d'or, la introduí en el tabernacle, posà la cortina, i l'arca de l'aliança quedà amagada darrere la cortina, tal com el Senyor li havia manat.

El núvol cobrí la tenda de l'aplec sagrat, i el tabernacle quedà ple de la glòria del Senyor. Moisès ja no pogué entrar a la tenda, perquè el núvol s'hi havia posat al damunt, i el tabernacle era ple de la glòria del Senyor. A cada etapa del seu camí, quan el núvol de sobre el tabernacle pujava cel amunt, els israelites es posaven en marxa. No es movien fins el dia que el núvol pujava cel amunt. El núvol del Senyor feia ombra sobre el tabernacle durant el dia, i durant la nit, en el núvol hi havia foc. Tots els israelites el veien mentre va durar la seva marxa pel desert.
Salm responsorial: 83
R/. Que n'és, d'amable, el vostre temple, Senyor de l'univers!
Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig, i amb tot el cor, aclamo el Déu que m'és vida.

Fins l'ocell hi ha trobat casa, l'oreneta s'hi fa un niu on posar la fillada, prop dels vostres altars, Senyor de l'univers, rei meu i Déu meu.

Feliç el qui viu a casa vostra lloant-vos cada dia. Feliços els qui s'acullen als vostres murs: emprenen amb amor el camí.

M'estimo més un dia als vostres atris que mil a casa meva; quedar-me al portal de la casa del meu Déu, més que viure amb els injustos.
Versicle abans de l'Evangeli (Cf. Ac 16,14): Al·leluia. Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escoltem atentament les paraules del vostre Fill. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 13,47-53): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles». Quan Jesús hagué acabat de dir aquestes paràboles se'n va anar d'aquell lloc.

«Recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents»

Mn. Ferran JARABO i Carbonell
(Agullana, Girona, Espanya)

Avui, l'Evangeli és una crida vital a la conversió. Jesús no ens estalvia la duresa de la realitat: «Sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos i els llançaran a la fornal ardent» (Mt 13,49-50). L'advertència és clara! No ens podem adormir.

Ara ens toca optar lliurement: o busquem amb totes les forces Déu i el bé, o posem la nostra vida al precipici de la mort. O estem amb Crist o estem contra Ell. Convertir-se vol dir, en aquest cas, optar totalment per ser dels justos i portar una vida digna de fills. Tenim, però, dins nostre l'experiència del pecat: veiem el bé que hauríem de fer i en canvi fem el mal; què fem per intentar donar veritable unitat a les nostres vides? Nosaltres sols no hi podem fer gaire. Només si ens posem en mans de Déu podrem aconseguir fer el bé i ser dels justos.

«Pel fet de no estar segurs d'aquells temps en què ha de venir el nostre Jutge, hem de viure cada dia com si ens hagués de jutjar l'endemà» (Sant Jeroni). Aquesta frase és una crida a viure amb intensitat i responsabilitat el nostre ésser cristià. No es tracta de tenir por, sinó de viure en l'esperança aquest temps que és de gràcia, lloança i glòria.

Crist ens ensenya el camí de la nostra pròpia glorificació. Crist és el camí de l'home, per tant, la nostra salvació, la nostra felicitat i tot el que podem imaginar passa per Ell. I si el tot el tenim en Crist, no podem deixar d'estimar l'Església que ens el mostra i és el seu cos místic. Contra visions purament humanes d'aquesta realitat ens cal recuperar la visió divino-espiritual: res més gran que el Crist i que l’acompliment de la seva voluntat!