Avui -dels llavis de Jesús- escoltem afirmacions esglaiadores: «He vingut a calar foc a la terra» (Lc 12,49); «¿us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no» (Lc 12,51). I és que la veritat divideix enfront de la mentida; la caritat davant de l'egoisme; la justícia enfront de la injustícia...

En el món -i en el nostre interior- hi ha barreja de bé i mal; i ens cal prendre partit, fer una opció, tot essent conscients que la fidelitat és "incòmoda". Sembla més fàcil contemporitzar, però alhora és menys evangèlic.

Som temptats de fer un "evangeli" i un "Jesús" a la nostra mida, segons els nostres gustos i passions. Cal que ens convencem que la vida cristiana no pot ser una pura rutina, un "anar fent", sense afany constant de millorament i de perfecció. Benet XVI ha afirmat que «Jesucrist no és una simple convicció privada o una doctrina abstracta, sinó una persona real, de manera que la seva entrada en la història és capaç de renovar la vida de tots».

El model suprem és Jesús (hem de "tenir la mirada fixa en Ell", especialment en les dificultats i persecucions). Ell acceptà voluntàriament el suplici de la Creu per tal de reparar la nostra llibertat i recuperar la nostra felicitat: «La llibertat de Déu i la llibertat de l'home s'han trobat definitivament en la seva carn crucificada» (Benet XVI). Si tenim present Jesús, no ens deixarem abatre. El seu sacrifici representa tot el contrari de la tebiesa espiritual en la que sovint ens instal·lem nosaltres.

La fidelitat exigeix valentia i lluita ascètica. El pecat i el mal constantment ens tempten, per això s'imposa la lluita, l'esforç valent, la participació en la Passió del Crist. L'odi al pecat no és cosa pacífica. El regne del cel exigeix esforç, lluita i violència amb nosaltres mateixos, i els qui fan aquest esforç són els qui se'l guanyen (cf. Mt 11,12).