Avui, el text evangèlic ens parla de la incertesa del moment en què vindrà el Senyor: «No sabeu quin dia el vostre Senyor vindrà» (Mt 24,42). Si volem que ens trobi vetllant en el moment de la seva arribada, no ens podem distreure ni adormir: cal estar sempre a punt. Jesús posa molts exemples d'aquesta atenció: el que vigila per si ve un lladre, el servent que vol complaure el seu amo... Potser avui ens parlaria d'un porter de futbol que no sap quan ni de quina direcció li vindrà la pilota...

Però, potser, abans hauríem d'aclarir de quina vinguda se'ns parla. ¿Es tracta de l'hora de la mort?; ¿es tracta de la fi del món? Certament, són vingudes del Senyor que Ell ha deixat expressament en la incertesa per a provocar en nosaltres una atenció constant. Però, fent un càlcul de probabilitats, potser ningú de la nostra generació serà testimoni d'un cataclisme universal que posi fi a l'existència de la vida humana en aquest planeta. I, pel que fa a la mort, això només serà una vegada i prou. Mentre això no arribi, ¿no hi ha cap altra vinguda més propera davant la qual ens cal estar sempre a punt?

«Com passen els anys! Els mesos es redueixen a setmanes, les setmanes a dies, els dies a hores, les hores a segons...» (Sant Francesc de Sales). Cada dia, cada hora, a cada instant, el Senyor és prop de la nostra vida. A través d'inspiracions internes, a través de les persones que ens envolten, dels fets que es van succeint, el Senyor truca a la nostra porta i, com diu l'Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Avui, si combreguem, això tornarà a passar. Avui, si escoltem pacientment els problemes que un altre ens confia o donem generosament els nostres diners per socórrer una necessitat, això tornarà a passar. Avui, si en la nostra pregària personal rebem —de sobte— una inspiració inesperada, això tornarà a passar.