Avui comença el "Discurs Escatològic" de Jesucrist i ens planteja el "ser o no ser" de la nostra vida: l'home no solament hauria de preguntar-se què vol, sinó més aviat per a què és bo i què pot aportar. Aleshores comprendria que la realització no jau en la comoditat, en el deixar-se portar, sinó en acceptar els reptes. Desconèixer aquesta realitat aboca al "plor i cruixit de dents".

No es pot arribar a esdevenir homes sense el domini de si, sense la renúncia, sens l'esforç per a patir amb paciència la tensió del que l'home hauria de ser. Precisament, el "plor i cruixit de dents" representa el perill del fracàs de l'ésser humà. En un món allunyat de Déu i, per tant, de l'amor, hom sent fred, fins al punt de provocar el cruixit de dents.

—Senyor, els vostres camins —d'amor— no són còmodes. Però jo no he estat creat per a la comoditat, sinó per a les coses grans, per al bé, per als altres, per a Vós.