Avui contemplem el pare i amo de la vinya tot demanant als seus dos fills: «Fill, ves avui a treballar a la vinya» (Mt 21,29). Un diu que “sí”, i no hi va. L'altre diu “no”, i hi va. Cap dels dos manté la paraula donada.

Certament, el que diu “sí” i es queda a casa no pretén enganyar el seu pare. Simplement, serà cosa de la mandra, no solament de “mandra de fer”, sinó també de reflexionar. El seu lema: “A mi, què m'importa el que vaig dir ahir?”.

Al del “no”, sí que li importa el que havia dit el jorn anterior. Li remou la consciència aquella desatenció amb el seu pare. Del dolor arrenca el coratge per a rectificar. Corregeix la paraula falsa amb el fet cert. “Errare, humanum est?”. Sí, però més humà encara —i més d'acord amb la veritat interior gravada en nosaltres— és rectificar. Malgrat que costi, perquè significa humiliar-se, trepitjar la supèrbia i la vanitat. Alguna vegada haurem viscut moments així: corregir una decisió precipitada, un judici temerari, una valoració injusta... Després, un sospir d'alleugeriment: —Gràcies, Senyor!

«En veritat us dic: els publicans i les meretrius us passaran davant en el regne de Déu» (Mt 21,31). Sant Joan Crisòstom ressalta el mestratge psicològic del Senyor davant d'aquests “grans sacerdots”: «No els tira per la cara directament: ‘Per què no heu cregut Joan?’, sinó més aviat els confronta —la qual cosa resulta més punyent— amb els publicans i les prostitutes. Així, els reprotxa amb la força palesa dels fets la malícia d'una conducta marcada pels respectes humans i la vanaglòria».

Endinsats ja en l'escena, potser trobarem a faltar la presència d'un tercer fill, avesat a les “mitges tintes”, en el tarannà del qual ens resultaria més fàcil reconèixer-nos-hi i demanar perdó, tot avergonyits. Ens l'inventem —amb el permís del Senyor— i li oïm respondre al pare amb veu apaivagada: ‘Pot ser que sí, pot ser que no...’. I hi ha qui diu haver escoltat el final: ‘El més probable és que potser qui ho sap...’.