La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dijous XXVIII de durant l'any

1ª Lectura (Rm 3,21-30a): Germans, ara, al marge de les obres de la Llei, però d'acord amb el testimoni que en donen tant la Llei com els Profetes, Déu ha fet conèixer la seva justícia que, per la fe en Jesucrist, fa justos tots els creients, sense cap distinció: tots havien pecat i vivien privats de la presència gloriosa de Déu. Ara, però, en la seva gràcia, Déu els ha fet justos purament per favor, en virtut de la redempció realitzada per Jesucrist. Déu va destinar Jesucrist a servir de propiciació pels nostres pecats amb la seva sang, gràcies a la fe. Déu volia mostrar amb això que ell estima la justícia. En altre temps, per la seva paciència, ell havia deixat passar els pecats comesos, però ara, convertint en justos els qui creuen en Jesús, ha mostrat que de debò era just.

Quin motiu queda als jueus de gloriar-se? Cap, absolutament. Perquè Déu no ens ha fet justos per la llei de les obres, sinó per la llei de la fe. Veiem, efectivament, que Déu fa justos els homes perquè han cregut, i no per les obres de la Llei. Hi haurà algú que cregui que Déu és només Déu dels jueus, i no dels altres pobles? Certament que també és Déu dels altres pobles, ja que hi ha un sol Déu.
Salm responsorial: 129
R/. Són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa.
Des de l'abisme us crido, Senyor. Escolteu el meu clam. Estigueu atent, escolteu aquest clam que us suplica.

Si tinguéssiu en compte les culpes, qui es podria sostenir? Però és molt vostre perdonar, i això ens infon respecte.

Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia. Espera el Senyor la meva ànima, més que els sentinelles el matí.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 14,6): Al·leluia. Jo sóc el camí, la veritat i la vida, diu el Senyor; ningú no ve al Pare sinó per mi. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 11,47-54): En aquell temps, el Senyor digué: «Ai de vosaltres, que construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar! Així demostreu que esteu d'acord amb el que ells van fer: els vostres pares van matar els profetes, i vosaltres construïu monuments que els recordin! Per això la mateixa saviesa de Déu ha dit: ‘Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran’. Però Déu demanarà comptes a aquesta generació de la sang de tots els profetes, vessada des de la creació del món, des de la sang d'Abel fins a la de Zacaries, mort entre l'altar i el santuari. Us ho asseguro: Déu en demanarà comptes a aquesta generació. Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!».

Quan Jesús va sortir d'allà, els mestres de la Llei i els fariseus començaren a tenir-li una rancúnia terrible i miraven de fer-lo parlar sobre moltes qüestions, parant-li trampes per agafar-lo en alguna resposta comprometedora.

«Construïu monuments sepulcrals als profetes que els vostres pares van matar!»

Mn. Pedro-José YNARAJA i Díaz
(El Montanyà, Barcelona, Espanya)

Avui, se'ns planteja el sentit, acceptació i tracte dispensat als profetes: «Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). Són persones de qualsevol condició social o religiosa, que han rebut el missatge diví i se n'han impregnat; impulsats per l'Esperit, l'expressen amb signes i paraules comprensibles per al seu temps. És un missatge que es transmet mitjançant discursos, generalment poc afalagadors, o accions quasi sempre difícils d'acceptar. Una característica de la profecia és la seva incomoditat. El do resulta molest per a qui el rep, ja que li cou per dins, i és incòmode per al seu entorn, que avui, gràcies a Internet o els satèl·lits, es pot estendre a tot arreu.

Els contemporanis del profeta pretenen condemnar-lo al silenci, el calumnien, el desacrediten, així fins que mor. Arriba llavors el moment d'aixecar-li el sepulcre i d'organitzar-li homenatges, quan ja no molesta. Actualment no manquen profetes que gaudeixen de fama universal. La Mare Teresa, Joan XXIII, Monsenyor Romero... Recordem allò que reclamaven i ens exigien?, duem a la pràctica el que ens van fer veure? A la nostra generació hom li demanarà comptes de la capa d'ozó que ha destruït, de la desertització causada pel nostre malversament de l'aigua, però també de l'ostracisme al qual hem reduït els nostres profetes.

Encara hi ha persones que es reserven el “dret de saber en exclusiva”, que —en el millor dels casos— el comparteixen amb els seus, amb aquells que els permeten de continuar enfilats en llurs èxits i fama. Persones que barren el pas als qui miren d'entrar en els àmbits del coneixement, no fos cas que arribin a saber tant com ells i els avancin: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei, que reteniu la clau del coneixement de Déu: vosaltres no hi heu entrat i heu tancat la porta als qui volien entrar-hi!» (Lc 11,52).

Ara, com en temps de Jesús, molts analitzen frases i estudien textos per desacreditar els qui incomoden amb llurs paraules: fem també nosaltres igual? «No hi ha res més perillós que jutjar les coses de Déu amb els discursos humans» (Sant Joan Crisòstom).