Avui, recordem com, en començar l'any litúrgic, l'Església ens preparava per a la primera vinguda del Crist en la seva encarnació. Ara, quan falten dues setmanes per acabar l'any, ens prepara per a la segona vinguda, aquella en què es pronunciarà l'última i definitiva paraula sobre cadascú de nosaltres.

En llegir l'Evangeli d'avui podem pensar: “què lluny queda tot això!”; però «Ell és a prop» (Mc 13,29). No obstant, per a la nostra societat resulta molest —fins i tot incorrecte!— fer referència a la mort. Tanmateix, no podem parlar pas de resurrecció sense pensar que hem de morir. La fi del món tindrà lloc per a cadascú el dia de la seva mort; en aquest moment finirà el temps que se'ns haurà donat per optar. L'Evangeli és sempre una Bona Notícia i el Déu que Jesucrist ens revela és Déu de vida: ¿Per què tenir por?, ¿potser per la nostra manca d'esperança?

Davant la immediatesa del judici hem de saber convertir-nos en jutges severs de nosaltres mateixos, sense caure en el parany de l'autojustificació, del relativisme o del “jo no ho veig pas així”... Jesucrist se'ns dóna a través de l'Església, i amb Ell se'ns donen els mitjans i recursos perquè aquest judici universal no sigui motiu de condemnació, sinó un espectacle interessant en el qual, finalment, sortiran a la llum les veritats més amagades dels conflictes que tant han turmentat la Humanitat.

L'Església ens anuncia el Crist, Senyor i Salvador. Menys pors i més coherència entre el que fem i el que creiem! «Quan arribarem a la presència de Déu, ens preguntaran dues coses: si érem en l'Església i si treballàvem en l'Església. Tota la resta no té valor» (Beat J.H. Newman). L'Església no ens ensenya únicament una forma de morir, sinó una forma de viure per a poder ressuscitar. Perquè el que predica no és pas el seu missatge, sinó el d'Aquell la paraula del qual és font de vida: «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Mc 13,31). Solament des d'aquesta esperança afrontarem amb serenitat el judici de Déu.