La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Divendres XXXIII durant l'any

1ª Lectura (1M 4,36-37.52-59): En aquells dies, Judes i els seus germans digueren: «Els nostres enemics han quedat derrotats: pugem a purificar el santuari i a consagrar-lo de nou». Tot l'exèrcit es reuní i pujà a la muntanya de Sió. De bon matí, el dia vint-i-cinc del mes novè, que és el mes de Casleu, de l'any cent quaranta-vuit de l'era grega, immolaren una víctima, d'acord amb les prescripcions de la Llei, sobre l'altar dels holocaustos que havien fet nou. Era l'aniversari del dia que els pagans l'havien profanat. I el dedicaren enmig de cants, acompanyats de cítares, arpes i címbals. Tot el poble es prosternà amb el front fins a terra, adorant i beneint el cel que els havia ajudat.

La festa de la dedicació de l'altar durà vuit dies, i enmig de cants d'alegria oferiren els holocaustos i les víctimes de comunió i d'acció de gràcies. Guarniren la façana del temple amb corones d'or i amb escuts, referen els portals i les sales, i hi col·locaren les portes. El poble celebrà aquella festa amb una alegria immensa. Així desaparegué l'ofensa ignominiosa inferida pels pagans. Judes i els seus germans, amb tot el poble d'Israel reunit, decidiren que, el dia vint-i-cinc del mes de Casleu, cada any celebrarien amb alegria durant vuit dies les festes de la dedicació de l'altar.
Salm responsorial: 1Cr 29
R/. Lloem el vostre nom gloriós, Déu nostre.
Sou beneït, Senyor, Déu del nostre pare Israel, des de sempre i per sempre.

Són vostres, Senyor, la grandesa i el poder, la glòria, l'esplendor, la majestat; perquè al cel i a la terra tot és vostre.

Són vostres els regnes amb els seus sobirans. Vós doneu la riquesa i els honors.

Teniu la sobirania sobre tot el món; està a les vostres mans donar força i valentia, fer créixer tota cosa i confortar-la.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 10,27): Al·leluia. Les meves ovelles reconeixen la meva veu, diu el Senyor; també jo les reconec i elles em segueixen. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 19,45-48): En aquell temps, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: «Diu l'Escriptura: ‘El meu temple serà casa d'oració’, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres». Cada dia ensenyava en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el poble estava pendent d'Ell i l'escoltava.

«El meu temple serà casa d'oració»

P. Josep LAPLANA OSB Monjo de Montserrat
(Montserrat, Barcelona, Espanya)

Avui, el gest de Jesús és profètic. Com els antics profetes, fa una acció simbòlica, plena de significat de cara al futur. En expulsar del temple els mercaders que hi venien les víctimes que havien de servir d'ofrenes i en evocar que «la casa de Déu serà casa d'oració» (Is 56,7), Jesús anunciava la nova situació que Ell venia a inaugurar, en la qual els sacrificis d'animals ja no hi tenien cabuda. Sant Joan definirà la nova relació cultual com una «adoració al Pare en esperit i en veritat» (Jn 4,24). La figura ha de deixar pas a la realitat. Sant Tomàs d'Aquino deia poèticament: «Et antiquum documentum / novo cedat ritui» («Que el Testament Antic deixi lloc al Ritu Nou»).

El Ritu Nou és la paraula de Jesús. Per això, sant Lluc ha cosit a l'escena de la purificació del temple la presentació de Jesús predicant-hi cada dia. El culte nou se centra en la pregària i en l'audició de la Paraula de Déu. Però, en realitat, el centre del centre de la institució cristiana és la mateixa persona viva de Jesús, amb la seva carn oferta i amb la seva sang vessada en la creu i donades en l'Eucaristia. També sant Tomàs ho remarca bellament: «Recumbens cum fratribus (...) se dat suis manibus» («Assegut a la taula amb els germans (...) es dóna Ell mateix amb les seves pròpies mans»).

Al Nou Testament que Jesús inaugura no calen vedells ni venedors d'anyells. De la mateixa manera que «tot el poble estava pendent d'Ell i l'escoltava» (Lc 19,48), nosaltres no hem d'anar al temple a immolar víctimes, sinó a rebre Jesús, el veritable anyell immolat una vegada per sempre per nosaltres (cf. He 7,27), i a unir la nostra vida a la seva.