La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dissabte XXXIII durant l'any

1ª Lectura (Ap 11,4-12): Jo, Joan, vaig sentir una veu que em deia: «Els meus dos testimonis són les dues oliveres i els dos lampadaris que estan sempre a la presència del Senyor de la terra. Si algú intenta fer-los mal, els surt de la boca un foc que consumeix els seus enemics. Així mor tothom que intenta fer-los mal. Aquests dos tenen poder de cloure el cel perquè no plogui durant el temps que ells profetitzaran. Tenen poder també de convertir l'aigua en sang i de castigar la terra amb tota mena de calamitats sempre que voldran.

»Acabada la seva missió, la bèstia que pujarà de l'abisme infernal els farà la guerra, els vencerà i els matarà, i els cossos quedaran estesos a l'avinguda principal de la ciutat que, simbòlicament, s'anomena Sodoma i Egipte, on va ser crucificat també el seu Senyor. Durant tres dies i mig, gent de tots els pobles, tribus i llengües veuran els seus cossos i no permetran que ningú els enterri. Els habitants de la terra se n'alegraran i ho celebraran obsequiant-se els uns als altres, perquè aquests dos profetes els eren un turment constant».

Però, passats tres dies i mig, vaig veure que Déu els donava un alè de vida i es posaven drets. Tots els qui els veien quedaren esglaiats. Després una veu forta cridà des del cel que hi pugessin, i els seus enemics els veieren com pujaven al cel en un núvol.
Salm responsorial: 143
R/. Beneït sigui el Senyor, la meva roca.
Beneït sigui el Senyor, la meva roca, que m'ensinistra els braços a la lluita i les mans al combat.

És l'amor i la muralla que em deslliura i em salva, és l'escut que m'empara. Ell sotmet el poble al meu govern.

Déu meu, us dedicaré un càntic nou, acompanyaré amb les arpes el meu cant: vós doneu als reis la victòria, i salveu David, el vostre servent.
Versicle abans de l'Evangeli (2Tm 1,10): Al·leluia. Jesucrist, el nostre salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 20,27-40): En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».

Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.

«Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen»

Mn. Ramon CORTS i Blay
(Barcelona, Espanya)

Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.

Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).

Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).