La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dissabte XXXIII durant l'any

1ª Lectura (1M 6,1-13): En aquells dies, el rei Antíoc, mentre recorria les regions del nord, sentí dir que la ciutat d'Elimaida, a Pèrsia, era cèlebre per la seva riquesa en plata i or. Tenia un temple sumptuós, on Alexandre, fill de Felip, rei de Macedònia i primer rei dels grecs, havia deixat escuts, cuirasses i altres armadures d'or. Hi anà, doncs, amb l'intent d'apoderar-se de la ciutat i saquejar-la, però no pogué, perquè els de la ciutat ho saberen i s'hi oposaren fent-li la guerra. Antíoc hagué d'emprendre la retirada i amb una gran pena se'n tornà cap a Babilònia.

Estant encara a Pèrsia, li arribà un missatger amb la notícia que les tropes enviades per ocupar el país de Judà estaven en plena retirada: Lisies, que hi havia entrat al front d'un gran exèrcit, s'havia vist obligat a retrocedir; els jueus eren cada dia més poderosos, els seus exèrcits creixien i estaven ben armats i equipats, gràcies a les quantitats de botí preses a les tropes vençudes; havien derrocat l'abominació de la desolació que ell havia fet posar a l'altar del temple de Jerusalem, havien protegit amb altes muralles el santuari, tal com era abans, i el mateix havien fet a la plaça forta reial de Bet-Sur. Quan el rei sentí aquestes noves, no se'n sabia avenir, i trasbalsat profundament s'hagué de posar al llit, malalt de la pena de veure que tot li havia sortit a l'inrevés del que ell pensava.

Es quedà molts dies al llit, abatut per la tristesa que li recomençava, fins que finalment s'adonà que es moria. Aleshores cridà tots els seus amics i els digué: «La són s'ha allunyat dels meus ulls i les preocupacions m'han deixat abatut. Jo pensava dintre meu: quina onada de desgràcies em passa pel damunt, a mi, que era un home bondadós i estimat per tothom durant el temps que he governat! Però ara em ve el record de les maldats comeses a Jerusalem: em vaig endur d'allà tots els objectes de plata i d'or, i sense cap motiu vaig enviar tropes per despoblar el país de Judà. Reconec que tots aquests mals m'han vingut per culpa d'això i ara he de morir aclaparat de tristesa en un país estranger».
Salm responsorial: 9
R/. Celebraré la vostra victòria, Senyor.
Us donaré gràcies, Senyor, amb tot el cor, contaré totes les vostres meravelles, saltaré de goig i ho celebraré, cantaré al vostre nom, oh Altíssim.

Els enemics tornaran enrere i cauran vençuts davant vostre. Heu reprimit els descreguts i exterminat l'impiu, n'heu esborrat els noms per sempre més.

Han quedat presos a la trampa que havien parat. Però el desvalgut no serà mai oblidat, ni serà defraudada l'esperança dels pobres.
Versicle abans de l'Evangeli (2Tm 1,10): Al·leluia. Jesucrist, el nostre salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l'evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 20,27-40): En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».

Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen.

Llavors alguns mestres de la Llei li digueren: «Mestre, has respost bé». I ja no s'atrevien a preguntar-li res més.

«Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen»

Mn. Ramon CORTS i Blay
(Barcelona, Espanya)

Avui, la Paraula de Déu tracta el tema cabdal de la resurrecció dels morts. Es curiós que, com els saduceus, no ens cansem de fer preguntes inútils i sobreres. Intentem solucionar les coses del més enllà amb criteris d'ací baix, quan en el món que vindrà tot és diferent: «Els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit» (Lc 20,35). Partint de criteris equivocats, arribem a conclusions errònies.

Si ens estiméssim més i millor, no ens estranyaria que al cel no hi hagués l'exclusivisme de l'amor que hi ha ací baix, del tot comprensible a causa de la nostra limitació, la qual ens fa difícil poder sortir dels nostres cercles més propers. Però al cel ens estimarem tots i amb un cor pur, sense enveges ni recels, i no solament l'espòs o l'esposa, els fills o els de la nostra sang, sinó tothom, sense excepcions ni discriminacions de llengua, nació, raça o cultura, puix «el veritable amor assoleix una gran força» (Sant Paulí de Nola).

Ens va molt bé sentir aquestes paraules de l'Escriptura que surten dels llavis de Jesús. Ens va bé, perquè a nosaltres ens podria passar que, agitats per tantes coses que no ens deixen ni temps per pensar i influïts per una cultura ambiental que sembla negar la vida eterna, estiguéssim com tocats pel dubte respecte a la resurrecció dels morts. Sí, ens va molt bé que sigui el Senyor mateix qui ens digui que hi haurà un futur més enllà de la destrucció del nostre cos i d'aquest món que passa: «I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la Bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen» (Lc 20,37-38).