La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: Inaugurem l'edició en xinès
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Dilluns XXXIV durant l'any

1ª Lectura (Dn 1,1-6.8-20): L'any tercer del regnat de Joaquim, rei de Judà, Nabucodonosor, rei de Babilònia, anà a Jerusalem i l'assetjà. El Senyor va fer caure en poder d'ell Joaquim, el rei de Judà, i part dels objectes del temple de Déu. Se'ls emportà al país de Senaar, i enriquí amb aquells objectes el tresor del seu déu. El rei ordenà a Asfenez, cap del personal de palau, que escollís d'entre els israelites, tant de la família reial com de les famílies nobles, nois ben plantats i sense cap defecte, intel·ligents, educats i instruïts en totes les branques de la saviesa i de les ciències, i que els ensenyés l'escriptura i la llengua dels caldeus, perquè poguessin estar al palau reial. El rei els assignaria una ració diària del menjar de la seva taula i del vi que ell bevia, els educaria així durant tres anys, i després estarien al servei personal del rei.

Entre els escollits hi havia uns nois de Judà, Daniel, Hananies, Misael i Azaries. Daniel decidí de no contaminar-se menjant aliments i bevent vi que vinguessin de la taula d'un pagà. Per això demanà al cap del personal de palau que li permetés d'abstenir-se'n. Déu va fer que Daniel es fes benveure del cap de personal, però aquest li respongué: «El rei, el meu Senyor, us ha assignat el que heu de menjar i beure: tinc por que, si el rei us veu més flacs de cara que els altres nois de la vostra edat, jo n'hauré de respondre amb la vida». Aleshores Daniel parlà amb l'encarregat que el cap de personal havia fet responsable d'ell i dels seus companys, i li demanà que provés d'alimentar-los amb llegums i aigua sola durant deu dies, que comparés després el seu aspecte amb el dels nois que menjaven de la taula del rei i decidís què havia de fer. Ell hi consentí i va fer la prova durant deu dies.

Al cap de deu dies feien més bona cara i estaven més plens de vida que tots els nois que menjaven de la taula del rei. Des d'aleshores l'encarregat els donà sempre llegums en lloc del menjar i del vi que tenien assignats. Déu donà a aquests quatre nois molt de coneixement, i la capacitat d'entendre tota mena de llibres i de saviesa. A Daniel li concedí també el do d'interpretar tota mena de visions i de somnis. Passat el temps de preparació que el rei havia fixat, el cap de personal presentà els joves a Nabucodonosor. Conversant amb ells, el rei trobà que no n'hi havia cap com Daniel, Hananies, Misael i Azaries, i entraren al servei personal del rei. Cada vegada que el rei els demanava aclariments sobre una qüestió o un enigma, trobava que eren deu vegades superiors a tots els mags i endevinaires del seu reialme.
Salm responsorial: Dn 3
R/. Glòria i lloança per sempre.
Sou beneït, Senyor, Déu dels nostres pares.

És beneït el vostre sant nom.

Sou beneït al vostre temple sant.

Sou beneït assegut al vostre soli reial.

Sou beneït a la carrossa de querubins, quan penetreu amb la mirada els oceans.

Sou beneït al firmament del cel.
Versicle abans de l'Evangeli (Mt 24,42a.44): Al·leluia. Vetlleu, estigueu a punt, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 21,1-4): En aquell temps, Jesús alçà la vista i veié gent rica que tirava les seves ofrenes a la sala del tresor. Va veure també una viuda molt pobra que hi tirava dues petites monedes de coure, i digué: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure».

«Ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure»

Mn. Àngel Eugeni PÉREZ i Sánchez
(Barcelona, Espanya)

Avui, com moltes vegades, les coses petites passen desapercebudes: petites almoines, petits sacrificis, petites pregàries (jaculatòries); però el que sembla petit i poc important representa sovint l'ordit i també el coronament de les obres mestres: tant de les grans obres d'art com de l'obra màxima de la santedat personal.

Pel fet de passar desapercebudes aquestes coses petites, llur rectitud d'intenció està garantida: no busquem pas amb elles el reconeixement d'altri ni la glòria humana. Només Déu les descobrirà en el nostre cor, de la mateixa manera que només Jesús veié la generositat de la viuda. És més que segur que la pobra dona no va anunciar el seu gest tocant la trompeta, i fins i tot és possible que experimentés una sensació de ridícul i passés gran vergonya davant la mirada dels rics, que feien donatius esplèndids a la sala del tresor del temple, tot fent notar llur acció. Tanmateix, la seva generositat, que la va dur a treure forces enmig de la seva indigència, meresqué la lloança del Senyor: «Us asseguro amb tota veritat que aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure» (Lc 21,3-4).

La generositat de la viuda pobra és una bona lliçó per a nosaltres, els deixebles del Crist. Podem donar moltes coses, com la gent rica que «tirava les seves ofrenes a la sala del tresor» (Lc 21,1). Però res de tot això no tindrà valor si tan sols donem “d'allò que ens sobra”, sense amor ni esperit generós, sense oferir-nos nosaltres mateixos. Diu sant Agustí: «Ells posaven llur vista en les grans ofrenes dels rics i els lloaven per això. Encara que després veieren la viuda, ¿quants van veure aquelles dues monedes?... Ella va donar tot el que tenia. En tenia molt, puix tenia Déu al seu cor. Val més tenir Déu a l'ànima que or dins de l'arca». Ben cert: Siguem generosos amb Déu i Ell ho serà més amb nosaltres.