La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Última newsletter: El cicle SANTORAL a evangeli.net
Veure altres dies:

Dia litúrgic: Divendres III de durant l'any

1ª Lectura (2S 11,1-4a.5-10a.13-17): Quan tornà el bon temps, al moment que els reis solen sortir a la guerra, David envià Joab i els seus oficials amb tot l'exèrcit d'Israel per devastar el territori dels ammonites i assetjar Rabat, la capital. David es quedà a Jerusalem. Una tarda, quan David es llevà de descansar, tot passejant per la terrassa del palau reial veié una dona que es banyava. Era una dona bellíssima. David va fer preguntar qui era aquella dona i li digueren: «No pot ser sinó Bet-Sabé, filla d'Eliam, la dona d'Uries, l'hitita». Llavors David envià uns homes a buscar-la. Ella quedà encinta i ho va comunicar a David.

David envià a Joab l'ordre de fer venir Uries. Quan Uries arribà, li preguntà David com estaven Joab i l'exèrcit i com anava la guerra. Després li digué: «Ves-te'n a casa, renta't i reposa». Uries se n'anà, i el rei li feu portar un obsequi. Però Uries es quedà a dormir a l'entrada del palau, amb els altres oficials, i no entrà per res a casa seva. David, que ho va saber, el convidà a menjar i beure fins a l'excés. Al vespre, Uries se n'anà i altra vegada es quedà a dormir amb els oficials del rei, i tampoc aquella nit no anà a casa seva.

L'endemà, David escriví una carta a Joab i la va fer portar per Uries mateix. En la carta li deia: «Posa Uries a l'avantguarda, a l'indret on la lluita sigui més forta, i retireu-vos perquè quedi sol i el matin». Joab, que tenia assetjada la ciutat, destinà Uries a l'indret on sabia que lluitaven els millors guerrers. Els homes de la ciutat sortiren per atacar Joab, i caigueren alguns dels homes de David; entre ells morí també Uries, l'hitita.
Salm responsorial: 50
R/. Compadiu-me, Senyor, perquè he pecat.
Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant; per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes; renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats.

Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat. Contra vós, contra vós sol he pecat, i he fet el que és dolent als vostres ulls.

Éreu just quan donàveu la sentència, irreprensible en el vostre veredicte. Vós sabeu que he nascut en la culpa, que la mare m'engendrà pecador.

Deixeu-me sentir els crits de festa. Quin goig aquests ossos que havíeu fet pols! Aparteu la mirada dels meus pecats, esborreu les meves culpes.
Versicle abans de l'Evangeli (Cf. Mt 11,15): Al·leluia. Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 4,26-34): En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega».

Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

«Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor i la terra tota sola dóna fruit»

Mn. Jordi PASCUAL i Bancells
(Salt, Girona, Espanya)

Avui Jesús parla a la gent d'una experiència ben propera a la seva vida: «Un home sembra el gra a la terra (...), la llavor germina i creix (...). La terra, tota sola, dóna fruit: primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat» (Mc 4,26-28). Amb aquestes paraules es refereix al Regne de Déu, que consisteix en «la santedat i la gràcia, la Veritat i la Vida, la justícia, l'amor i la pau» (Prefaci de la Solemnitat de Crist Rei), que Jesucrist ens ha vingut a portar. Aquest Regne ha de ser una realitat, en primer lloc, dins de cada u de nosaltres; després al nostre món.

En l'ànima de cada cristià, Jesús hi ha sembrat —pel Baptisme— la gràcia, la santedat, la Veritat... Cal que fem créixer aquesta llavor perquè fructifiqui en multitud de bones obres: obres de servei i caritat, d'amabilitat i generositat, de sacrifici per complir bé el nostre deure de cada instant i per fer feliços els qui ens envolten, de pregària constant, de perdó i comprensió, d'esforç per aconseguir créixer en virtuts, d'alegria...

Així, aquest Regne de Déu —que comença dins de cadascú— s'estendrà a la nostra família, al nostre poble, a la nostra societat, al nostre món. Perquè el qui viu així, «¿què fa sinó preparar el camí del Senyor (...), a fi que penetri en ell la força de la gràcia, que l'il·lumini la llum de la veritat, que faci rectes els viaranys que menen a Déu?» (Sant Gregori el Gran).

La llavor comença petita, com «un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses» (Mc 4,31-32). Per la força de Déu s'escampa i creix amb un vigor sorprenent. Com en els primers temps del cristianisme, Jesús ens demana avui que escampem el seu Regne per tot arreu.