Contemplar l'Evangeli d'avui
Evangeli d'avui + homilía (de 300 paraules)
Salomó li respongué: «Vós heu fet grans favors al vostre servent, el meu pare David. Ell es comportava amb vós amb sinceritat, amb bondat i amb rectitud de cor, i vós li heu estat fidel i li heu fet aquest gran favor de donar-li un fill que el succeís en el seu tron. Senyor, Déu meu, vós m'heu fet rei a mi, servent vostre, perquè ocupés el tron de David, el meu pare, però soc encara un jove que no sé conduir la gent, i em trobo enmig del poble que vós heu elegit, un poble que ningú no és capaç de comptar, de tan nombrós com és. Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal; sense això, qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable?».
Al Senyor, li agradà que Salomó li hagués demanat això, i li digué: «Ja que no demanes molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels teus enemics, sinó discerniment per poder escoltar i fer justícia, jo et donaré això que demanes: et faré tan prudent i sagaç que ni abans de tu ni després ningú no se't podrà comparar. I també et donaré el que no m'has demanat: la riquesa i la glòria, tanta que, en vida teva, cap dels reis no et podrà igualar».
Us he buscat amb tot el cor, no deixeu que m'aparti dels manaments.
Guardo al fons del cor el que heu promès, per no pecar contra vós.
Sou beneït, Senyor, feu que aprengui els vostres decrets.
Els meus llavis compten una a una les sentències que vós heu donat.
Soc més feliç guardant el pacte que fruint de grans riqueses.
I molts els veieren partir i els reconegueren, i hi van concórrer a peu de totes les ciutats, i hi arribaren abans. I sortint, veié una gran multitud, i se’n compadí, perquè eren com ovelles que no tenen pastor. I començà a ensenyar-los moltes coses.
© Albada Editorial / evangeli.net
«‘Veniu vosaltres a part, a un lloc solitari, i descanseu un poc’. Perquè eren molts els qui anaven i venien, i no tenien temps»
Mn. David COMPTE i Verdaguer (Manlleu, Barcelona, Espanya)Avui, l'Evangeli ens planteja una situació, una necessitat i una paradoxa que són ben actuals.
Una situació. Els Apòstols estan “estressats”: «Eren molts els qui anaven i venien, i no tenien temps ni de menjar» (Mc 6,31). Sovint nosaltres ens veiem abocats al mateix tràfec. La feina exigeix bona part de les nostres energies; la família, on cada membre vol palpar la nostra estimació; les altres activitats en les que ens hem compromès, que ens fan bé i, alhora, beneficien a tercers... Voler és poder? Potser és més assenyat reconèixer que no podem tot allò que voldríem.
Una necessitat. El cos, el cap i el cor reclamen un dret: descans. En aquests versets tenim un manual, sovint ignorat, sobre el descans. Hi destaca la comunicació. Els Apòstols «referiren totes les coses que havien fet» (Mc 6,30). Comunicació amb Déu, tot seguint el fil d'allò més pregon del nostre cor. I —quina sorpresa!— trobem que Déu ja espera. I espera trobar-nos amb els nostres cansaments.
«Jesús els digué: veniu vosaltres a part, a un lloc solitari, i descanseu un poc» (Mc 6,31). En el pla de Déu hi ha un lloc per al descans! És més, la nostra existència, amb tot el seu pes, cal que descansi en Déu. Ho descobrí l'inquiet Agustí: «Ens vau fer per vós i en neguit és el cor nostre mentre no reposa en vós». El repòs de Déu és creatiu; no “anestèsic”: topar amb el seu amor centra el nostre cor i els nostres pensaments.
Una paradoxa. L'escena de l'Evangeli acaba “malament”: els deixebles no poden reposar. El pla de Jesús fracassa: són abordats per la gent. No han pogut “desconnectar”. Nosaltres sovint no podem desempallegar-nos de les nostres obligacions (fills, cònjuge, feina...): seria trair-nos! S'imposa trobar Déu en aquestes realitats. Si hi ha comunicació amb Déu, si el nostre cor reposa en Ell, relativitzarem tensions inútils... i la realitat —nua de quimeres— mostrarà millor l'empremta de Déu. En Ell, allí, hem de reposar!
Pensaments per a l'Evangeli d'avui
«Si no és amb Déu o per Déu, no hi ha descans que no cansi» (Santa Teresa de Jesús)
«El descans diví del setè dia no es refereix a un Déu inactiu, sinó que subratlla la plenitud de la realització duta a terme, tot adreçant al mateix una mirada “contemplativa”, que ja no aspira a noves obres, sinó més aviat a gaudir de la bellesa del que s’ha realitzat» (Sant Joan Pau II)
«L’activitat de Déu és el model de l’activitat humana. Si Déu va ‘prendre alè’ el setè dia (Ex 31,17), també l’home ha de ‘fer festa’ i deixar que els altres, sobretot els pobres, ‘prenguin alè’ (Ex 23,12). El dissabte fa parar els treballs diaris i permet un respir. És un dia de protesta contra les servituds del treball i el culte a la riquesa» (Catecisme de l’Església Catòlica, nº 2.172)
