Avui, Jesús ens llença un repte: «Què us en sembla?» (Mt 18,12); quina classe de misericòrdia practiques? Potser nosaltres, “catòlics practicants”, havent fruït moltes vegades de la misericòrdia de Déu en els seus sagraments, som temptats a pensar que ja estem justificats davant els ulls de Déu. Correm el perill d’esdevenir inconscientment el fariseu que menysté el publicà (cf. Lc 18,9-14). Malgrat que no ho diguem en veu alta, potser pensem que estem lliures de culpa davant de Déu. Alguns símptomes de què d’aquest orgull farisaic enfonsa arrels en nosaltres poden ser la impaciència enfront els defectes dels altres, o pensar que les advertències mai no van per a nosaltres.

El “desobedient” profeta Jonàs, un jueu, es mantingué inflexible quan Déu mostrà llàstima pels habitants de Nínive. Jahvé reprotxà la intolerància de Jonàs (cf. Jo 4,10-11). Aquella mirada humana posava límits a la divina misericòrdia. ¿Potser també nosaltres posem límits a la misericòrdia de Déu? Hem de parar atenció a la lliçó de Jesús: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36). Amb tota probabilitat, encara ens resta un llarg camí per recórrer amb vista a imitar la misericòrdia de Déu!

Com hauríem d’entendre la misericòrdia del nostre Pare celestial? El Papa Francesc digué que «Déu no perdona mitjançant un decret, sinó amb una abraçada». L’abraçada de Déu per a cadascun de nosaltres s’anomena “Jesucrist”. El Crist manifesta la misericòrdia paternal de Déu. En el capítol quart de l’Evangeli de sant Joan, Crist no aireja els pecats de la dona samaritana. En lloc d’això, la divina misericòrdia guareix la Samaritana tot ajudant-la a afrontar plenament la realitat del seu pecat. La misericòrdia de Déu és totalment coherent amb la veritat. La misericòrdia no és una excusa per a prendre’s rebaixes morals. Nogensmenys, Jesús degué haver provocat el seu penediment amb molta més tendresa que la que notà la dona adúltera “ferida per amor” (cf. Jn 8,3-11). Nosaltres també hem d’aprendre com ajudar els altres a encarar-se amb llurs errors sense avergonyir-los, amb gran respecte envers ells com a germans en el Crist, i amb tendresa. En el nostre cas, també amb humilitat, bo i sabent que nosaltres mateixos som “gerres de fang”.

Avui, Jesús ens fa conèixer que Déu vol que tots els homes se salvin i «que es perdi cap d’aquests petits» (Mt 18,14). Amb la paràbola del pastor que cerca l'ovella que s'ha perdut, ens presenta una figura que commogué els primers cristians. En la portada del Catecisme de l'Església Catòlica hi ha gravada aquesta figura de Jesús Bon Pastor, que ja a les catacumbes de Roma es troba present entre les primeres imatges del Senyor.

És tan fort el voler de Déu per a salvar-nos que, des d'aquestes paraules fins a la donació incondicionada en la Creu, és Crist qui ens busca a cada un per tal que —lliurement— tornem a l'amistat amb Ell. De la mateixa manera que Jesús, els cristians hem de tenir aquest mateix sentiment: que tots se salvin i arribin al coneixement de la veritat! Tal com li agradava de dir a sant Josepmaria Escrivà, «tots som ovella i pastor». Hi ha persones —el propi espòs o la muller, el fills, els parents, els amics, etc.— per als quals nosaltres, potser, siguem l'ocasió única per a facilitar-los la recuperació a la alegria de la fe i a la vida de la gràcia.

Sempre podem deixar el noranta nou per cent de les coses que tenim entre mans, per a resar i ajudar aquella persona que tenim a prop, que estimem i sabem que està malalta de l'ànima.

Amb la nostra oració i mortificació, i amb la nostra fe amorosa, ells poden aconseguir la gràcia de la conversió, com santa Mònica va obtenir que el seu fill Agustí es convertís en el “primer home modern”, el que sap explicar en "Les confessions" com la gràcia va actuar en ell fins arribar a la santedat.

Demanem a la Mare del Bon Pastor moltes alegries de conversions.