Avui, contemplem com Jesús, després d'acomiadar els Apòstols i la gent, es retira tot sol a pregar. Tota la seva vida és un diàleg constant amb el Pare, tanmateix se'n va a la muntanya a pregar. I nosaltres? Com preguem? Sovint portem un ritme de vida atrafegat, que esdevé un obstacle per al conreu de la vida espiritual i no ens n'adonem que tan necessari és “alimentar” l'ànima com alimentar el cos. El problema és que, sovint, Déu ocupa un lloc poc rellevant en el nostre ordre de prioritats. En aquest cas és molt difícil pregar de veritat. Tampoc es pot dir que hom tingui un esperit d'oració quan sols implora ajuda en els moments difícils.

Trobar temps i espai per a la pregària demana un requisit previ: el desig d'encontre amb Déu amb la consciència clara que res ni ningú no el pot suplantar. Si no hi ha set de comunicació amb Déu, fàcilment convertim la pregària en un monòleg, perquè la utilitzem per a intentar solucionar els problemes que ens burxen. També és fàcil que, en les estones de pregària, ens distraguem perquè el nostre cor i la nostra ment estan envaïts constantment per pensaments i sentiments de tota mena. La pregària no és xerrameca, sinó una senzilla i sublim cita amb l'Amor; és relació amb Déu: comunicació silenciosa del jo necessitat amb el Tu ric i transcendent. El gust de la pregària és saber-se criatura estimada enfront del Creador.

Pregària i vida cristiana van unides, són inseparables. En aquest sentit, Orígenes ens diu que «prega sense parar aquell que uneix la pregària a les obres i les obres a la pregària. Només així podem considerar realitzable el principi de pregar sense parar». Sí, cal pregar sense parar perquè les obres que realitzem siguin fruit de la contemplació; i fetes a glòria seva. Cal actuar sempre des del diàleg continu que Jesús ens ofereix, en l'assossegament d'esperit. Des d'aquesta certa passivitat contemplativa veurem que la pregària és el respirar de l'amor. Si no respirem morim, si no preguem expirem espiritualment.