La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: 9 de Gener (Fèria del temps de Nadal)

1ª Lectura (1Jn 4,11-18): Estimats meus, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. Mai ningú no ha pogut contemplar Déu, però si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res. Un senyal per a saber que estem en ell i ell en nosaltres és que ens ha fet el do de compartir el seu Esperit. Més encara: nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el seu Fill perquè fos el salvador del món; nosaltres en donem testimoni; per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu està en Déu, i Déu en ell. Així nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té, i hi hem cregut.

Déu és amor; el qui viu en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. Nosaltres, pensant que ara, en aquest món, ja som com és Jesucrist, mirem el dia del judici amb tota confiança i llavors ja no falta res al nostre amor. L'amor no coneix la por. Si l'amor és prou gran, treu fora la por, perquè nosaltres temem quan ens amenaça un càstig; per això només té por el qui no té un amor prou gran.
Salm responsorial: 71
R/. Us adoraran, Senyor, tots els pobles.
Déu meu, doneu al rei el vostre dret; doneu al príncep la vostra rectitud. Que governi amb justícia el vostre poble, que sigui recte amb els humils.

Li portaran obsequis les illes i els reis de Tarsís; els reis d'Aràbia i de Sabà li oferiran presents.

Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S'apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort.
Versicle abans de l'Evangeli (1Tm 3,16): Al·leluia. Glòria a vós, oh Crist, proclamat a tots els pobles; glòria a vós, oh Crist, cregut en el món. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mc 6,45-52): Després de la multiplicació dels pans, Jesús va fer pujar els seus deixebles a la barca i els manà que passessin al davant cap a l'altra riba, en direcció a Betsaida, mentre Ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los se'n va anar a la muntanya a pregar. Al vespre, la barca es trobava al mig del llac, i Jesús era tot sol a terra.

Veient que patien remant, perquè el vent els era contrari, pels volts de la matinada va anar cap a ells caminant sobre l'aigua, com si volgués passar de llarg. Quan ells el veieren caminant sobre l'aigua, es van pensar que era un fantasma i es posaren a cridar; tots l'havien vist i estaven esglaiats. Però Jesús els parlà de seguida i els digué: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!». Llavors pujà a la barca amb ells, i el vent va parar. Ells quedaren completament desconcertats. És que no havien entès allò dels pans: tenien el cor endurit.

«Després d’acomiadar la gent se’n va anar a la muntanya a pregar»

Mn. Melcior QUEROL i Solà
(Ribes de Freser, Girona, Espanya)

Avui, contemplem com Jesús, després d'acomiadar els Apòstols i la gent, es retira tot sol a pregar. Tota la seva vida és un diàleg constant amb el Pare, tanmateix se'n va a la muntanya a pregar. I nosaltres? Com preguem? Sovint portem un ritme de vida atrafegat, que esdevé un obstacle per al conreu de la vida espiritual i no ens n'adonem que tan necessari és “alimentar” l'ànima com alimentar el cos. El problema és que, sovint, Déu ocupa un lloc poc rellevant en el nostre ordre de prioritats. En aquest cas és molt difícil pregar de veritat. Tampoc es pot dir que hom tingui un esperit d'oració quan sols implora ajuda en els moments difícils.

Trobar temps i espai per a la pregària demana un requisit previ: el desig d'encontre amb Déu amb la consciència clara que res ni ningú no el pot suplantar. Si no hi ha set de comunicació amb Déu, fàcilment convertim la pregària en un monòleg, perquè la utilitzem per a intentar solucionar els problemes que ens burxen. També és fàcil que, en les estones de pregària, ens distraguem perquè el nostre cor i la nostra ment estan envaïts constantment per pensaments i sentiments de tota mena. La pregària no és xerrameca, sinó una senzilla i sublim cita amb l'Amor; és relació amb Déu: comunicació silenciosa del jo necessitat amb el Tu ric i transcendent. El gust de la pregària és saber-se criatura estimada enfront del Creador.

Pregària i vida cristiana van unides, són inseparables. En aquest sentit, Orígenes ens diu que «prega sense parar aquell que uneix la pregària a les obres i les obres a la pregària. Només així podem considerar realitzable el principi de pregar sense parar». Sí, cal pregar sense parar perquè les obres que realitzem siguin fruit de la contemplació; i fetes a glòria seva. Cal actuar sempre des del diàleg continu que Jesús ens ofereix, en l'assossegament d'esperit. Des d'aquesta certa passivitat contemplativa veurem que la pregària és el respirar de l'amor. Si no respirem morim, si no preguem expirem espiritualment.