Avui, en la celebració del beat Papa Sant Pau VI, elevem la nostra ànima en una doble acció de gràcies. Agraïment a Jesucrist perquè compleix la seva paraula de romandre amb nosaltres fins a la fi del món (cf. Mt 28,28). Aquesta promesa Déu la compleix a través de la seva Església, mitjançant la seva presència eucarística... Però ho fa d’una manera molt especial a través de la persona del Papa, el “dolç Crist a la terra” (Santa Caterina de Siena). Els coetanis del Papa Montini pogueren palpar la clarividència i la fermesa amb què aquest sant pastor defensà l’Església en temps molt “remoguts”.

Agraïment també envers aquest humil pastor que, a voltes romanent ell tot sol —com Jesús a Getsemaní— patí i plorà per l’Església. Ell encarnà la “pedra” sobre la qual el Crist sempre edifica la seva Església, sense que les forces del reialme de la mort la puguin dominar (cf. Mt 16,18). Sant Pau VI assumí l’enorme tasca de conduir, concloure i aplicar el Concili Vaticà II. Els temps canvien i l’Església —tot romanent fidel als seus fonaments— no es queda enrere davant dels nous reptes. Per això, el Papa del Concili vetllà per una exquisida i audaç “posada al dia” de l’Església.

A uns els semblà que feia curt; a altres, que anava massa lluny... Entre mig, l’humil sant Pau VI patint perquè veia —massa vegades, impotent i aïllat— desconcerts i disbarats dins de l’Església. El Papa Montini fou un màrtir en vida... En la seva senzillesa arribà a dir: «Potser el Senyor m’ha escollit i m’ha posat en aquest servei no tant perquè jo tingui algunes aptituds, o per a què governi i salvi l’Església de les seves actuals dificultats, sinó per a patir una mica per l’Església i resti clar que Ell, i no altres, és qui la guia i la salva». Sí, és el Crist, però Ell compta amb nosaltres: potser que els fidels haguem de comprometre’ns més pel Romà Pontífex, el nostre “sant pare”...