Avui celebrem el record dels màrtirs d’Uganda: sant Carles Luanga i companys morts entre 1885 i 1887 per l’acarnissament del rei Mwanga, en odi a la fe que professaven en Jesús i perquè no volien accedir als desigs impúdics del rei. Van morir vint-i-dos catòlics: el més petit d’ells, sant Kizito, de dotze anys. També n’hi havia una altra vintena d’anglicans. Va ser un martiri ben ecumènic. Mentre estaven empresonats, sant Carles Luanga els animava a ser fidels, enfortint-los en la fe i en l’amor a Jesús. El primer en morir, Josep Balikuddembe, digué al botxí: «Digues al rei, que morim injustament, però que el perdonem; i que es penedeixi».

Namugongo, amb la catedral dedicada als màrtirs, és el símbol de les esglésies cristianes ugandeses, i no solament de la catòlica, fecundades amb la sang dels màrtirs.

Les benaurances, que meditem avui, escauen molt bé als màrtirs, però sobretot la que diu: «Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel» (Mt 5,10). Els màrtirs d’Uganda van ser perseguits i martiritzats “pel fet de ser justos”. La seva justícia i santedat, era un revulsiu pels injustos. També aquella altra: «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu» (Mt 5,8). La puresa del cor dóna capacitat contemplativa.

El Papa ha insistit sovint en què l’Església té més necessitat de testimonis que de mestres. Els màrtirs són testimonis per definició, ja que la paraula “màrtir” vol dir “testimoni”. Els màrtirs d’Uganda han estat veritables testimonis de Jesús, sense por ni vergonya, encara que això els signifiqués la mort. Són així un exemple pel món d’avui, no gens inclinat a arriscar la pròpia vida per causa del Regne.

En la mesura en que testimoniem Jesús, en som també “màrtirs”, si no vessant la sang, sí per la valentia d’arriscar la vida per la fe en Ell.