Avui veiem com la pregària de Jesús s’adreça a favor dels deixebles de tots els temps, dels d’aquell moment i dels que vindrien després gràcies al testimoniatge dels cristians de totes les generacions: «Pare sant, no prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula» (Jn 17,20). El desig de Jesús no abasta solament l’extensió del Regne de Déu, sinó també la seva unitat; i en això es posa de manifest la catolicitat de l’Església: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17,21). I aquest “tots” es refereixen a tots els cristians de totes les èpoques i d’arreu del món: tots vivint en comunió amb Aquell que és l’únic Déu veritable al si de l’Església que és una.

Un dels deixebles que Jesús tenia en el seu cor, i pel qual pregà, fou sant Bernat de Claravall (1090-1153), gran renovador de la vida cristiana i del monaquisme als inicis del segon mil•lenni. Amb la mirada i el pensament posats en el Crist, sant Bernat pregava i treballava per la unitat de l’Església, per la comunió entre els germans i per la vivència d’una vida autènticament cristiana amb l’extensió del Regne de Déu. Fonamentat en l’amor a Déu, sant Bernat exhortava els seus monjos a viure en la caritat, per assolir així la unitat en un mateix i en l’Església: «Estimem-nos, perquè som estimats: és el nostre interès i l’interès dels nostres. En allò que estimem, nosaltres hi reposem; a aquells que estimem, els oferim el nostre repòs. Estimar en Déu significa tenir caritat; buscar de ser estimats per Déu, vol dir servir la caritat».

Seguint els ensenyaments de sant Benet, Sant Bernat s’aplicà en l’escola del servei diví i així ens mostrà la importància de la vida comunitària en la fe cristiana.