Avui se’ns remou el cor en rellegir el testament que el rei de França, sant Lluís (1214-1270), adreçava al seu fill successor al tron: «Fill estimadíssim: el primer que voldria ensenyar-te és que estimis el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor i amb totes les teves forces». Veiem, per tant, que el sant d’avui tenia la lliçó ben apresa. Aquell consell del rei coincidia precisament amb el «manament més gran i primer» (cf. Mt 22,38). Més encara, «sense això no hi ha salvació possible», assegurava taxativament al seu fill.

A Lluís rei de França se’l recorda com un monarca que maldà per la justícia i la pau entre cristians, i també per l’amor als pobres. Si és cert que a un home se’l coneix per la seva mort, cal recordar que les despulles d’aquest rei sant varen ser molt aviat venerades pels seus propis súbdits, ja que el seu poble sentia un gran amor per ell. I, doncs?, com és això? Perquè... avui dia no és freqüent que la gent senti admiració i agraïment envers les seves autoritats polítiques. Aquí ens hauríem de referir a l’imprescindible complement del primer manament: amb paraules de Jesucrist, «el segon [manament] li és semblant: ‘Estima els altres com a tu mateix’» (Mt 22,39).

Dem una ullada més a l’esmentat testament: «Fill, envers els teus súbdits obra amb tota rectitud i justícia, sense desviar-te a la dreta ni a l’esquerra; posa’t sempre més del costat del pobre que del ric, fins que hagis esbrinat de quin costat està la raó». A Jesús el varen voler posar a prova (cf. Mt 22,35) amb la pregunta que li formulà aquell doctor de la Llei. Doncs aquí tenim la “prova del cotó”! Sóc sembrador de justícia, pau i alegria? Els qui m’envolten, es troben a gust prop de mi?

No és sobrer recordar que san Lluís va ser magistralment educat en la fe per la seva mare, la infanta Blanca de Castilla, i meravellosament acompanyat per la seva esposa, Margarida de Provença, amb qui va tenir 11 fills.