Avui escoltem amb gust aquestes paraules de Jesús tan oportunes per als nostres temps: «Veniu a mi tots (...) i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Quanta necessitat tenim d’aquest descans! Ja des de molt jove el Pare Pius experimentà el desig de “reposar en el Senyor”. El 1903, als setze anys, realitzà el seu desig tot ingressant en l’ordre dels Caputxins.

El repòs de Jesús —d’entrada— ens sorprèn: Ell parla del seu “jou” i de la seva “càrrega” (cf. Mt 11,30). Quin jou i quina càrrega són aquests? És l’amor! Sí, l’Amor que Déu ens manifesta fins a l’extrem, fins a la fi... lliurant-se a la Creu. I ens preguntem: era necessari arribar fins a la Creu? L’única resposta segura és que, de fet, el Senyor va voler arribar a la creu, tot donant compliment a la seva profecia: «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15,13). Amb el seu lliurament fins al final, Jesucrist deixa clar que no es pot estimar sense esforç. Sant Agustí afirmà que «el meu amor és el meu pes». Així són les coses: els amors “sense pes” no són amors i, alhora, els pesos sense amor són insuportables. El Fill de Déu no vingué a llevar-nos —sense més— els patiments; més aviat vingué a “educar-nos” en el patiment..., en l’amor.

El 20 de setembre de 1918 el Pare Pius experimentà un do singular: va rebre els estigmes del Crist. Sant Pius de Pietrelcina dugué aquestes ferides durant 50 anys no com una desgràcia, sinó tot el contrari: com una gràcia de Déu, ja que —deia— «per tal d’assolir el nostre fi últim cal seguir el diví Cap, que vol portar l’ànima escollida al camí que Ell seguí: el de l’abnegació i la Creu».

El seu estil de vida s’ajustà a aquesta realitat: el Pare Pius esdevingué servent del sagrament de la Penitència —tasca a la qual dedicà moltíssimes hores— i del Sacrifici de l’altar —tasca que realitzà sempre amb deteniment. «Abans s’acabaria el món si es deixés de celebrar missa que si s’apagués el sol».