Avui celebrem l'apòstol Josep, «a qui els Apòstols havien donat el sobrenom de Bernabé, que vol dir “fill de la consolació”» (Ac 4,36). Des del principi fou generós: «Es va vendre un camp que posseïa i va portar els diners als peus dels Apòstols» (Ac 4,37). Portà sant Pau fins als Apòstols, quan tots li tenien por, i amb ell obrí l'apostolat a tots els pobles. Primer, a Antioquia, on «encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit, ja que ell era un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. Així, molta gent fou guanyada per al Senyor» (Ac 11,23-24). El seu zel apostòlic fou exemplar, tot posant en pràctica el manament del Mestre: «Pel camí prediqueu dient: ‘El Regne del cel és a prop’» (Mt 10,7).

«Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l'obra a què els he cridat» (Ac 13,2), proclamà l'Esperit Sant: anaren a Xipre i Àsia Menor, i patiren molt pel Senyor. Tingueren també llurs diferències i se separaren per motiu de Marc, que els abandonà a meitat de viatge, i Pau ja no l'acceptava en el següent; però Bernabé va saber confiar en ell i veurem després Marc com un gran col·laborador de Pere i Pau.

Aprenguem a no catalogar la gent per a sempre, que «les ànimes, com el bon vi, milloren amb el temps» (Sant Josepmaria), quan se les sosté amb la confiança i se les estima, ja que «ningú pot ser conegut sinó quan se l'estima» (Sant Agustí).

Quan vegem que algú flaqueja o retrocedeix, perseverem com Bernabé, sobrenom que significa també “home esforçat”, i “el qui anima i entusiasma”. Són característiques de les que avui n'estem necessitats. Per això acudim al Senyor amb les paraules de la col·lecta: «Feu que l'Evangeli de Crist, que ell [Bernabé] predicà amb valentia, sigui proclamat arreu d'obra i de paraula».