Avui celebrem amb goig santa Maria Magdalena. Amb goig i profit per a la nostra fe!, perquè el seu camí podria molt bé ser el nostre. La Magdalena venia de lluny (cf. Lc 7,36-50) i arribà molt lluny... En efecte, en la matinada de la Resurrecció, Maria cercà Jesús, trobà Jesús ressuscitat i arribà al Pare de Jesús, el “Pare nostre”. Aquella matinada, Jesucrist li descobrí allò més gran de la nostra fe: que ella també era filla de Déu.

En l’itinerari de Maria de Magdala descobrim alguns aspectes importants de la fe. En primer lloc, admirem la seva valentia. La fe, tot i ser un do de Déu, requereix coratge de part del creient. És natural en nosaltres tendir a allò visible, allò que es pot prendre amb la mà. Donat que Déu és essencialment invisible, la fe «sempre té quelcom de ruptura arriscada i de salt, perquè implica la gosadia de veure l’autènticament real en allò que no es veu» (Benet XVI). Maria veient el Crist ressuscitat “veu” també el Pare, el Senyor.

D’altra banda, al “salt de la fe” «s’hi arriba a través del que la Bíblia anomena conversió o penediment: solament qui canvia la rep» (Papa Benet). ¿No fou aquest el primer pas de Maria? ¿No ha de ser aquest també un pas reiterat en les nostres vides?

En la conversió de la Magdalena hi hagué molt d’amor: ella no estalvià res en perfums per al seu Amor. L’amor!: heus ací un altra “vehicle” de la fe, perquè ni escoltem, ni veiem, ni creiem a qui no estimem. En l’Evangeli de sant Joan apareix clarament que «creure és escoltar i, alhora, veure (...)». En aquella matinada, Maria Magdalena arriscà pel seu Amor, escoltà el seu Amor (li bastà oir «Maria» per a re-conèixer-lo) i conegué el Pare. «En la matinada de Pasqua (...), a Maria Magdalena que veu Jesús, se li demana que el contempli en el seu camí vers el Pare, fins arribar a la plena confessió: ‘He vist el Senyor!’ (Jn 20,18)» (Papa Francesc).

Avui, celebrem la festa de Santa Maria Magdalena. Acostuma a ser propi del jovent sentir-se apassionat bojament per alguna pel·lícula fins al punt d'arribar a identificar-se personalment amb algun dels protagonistes. Els cristians hauríem de ser sempre joves en aquest sentit davant la vida de Jesús de Natzaret, i saber-nos identificar amb aquesta gran dona de la qual ens parla l'Evangeli, Maria Magdalena. Ella va seguir els camins de Jesús, va escoltar la seva Paraula, i el Crist li va correspondre concedint-li el privilegi històric de ser la primera a qui fou comunicat el fet de la resurrecció.

Diu l'evangelista que al principi ella no el va reconèixer, sinó que el va confondre amb un pagès del lloc. Però quan el Senyor la crida pel seu nom: «Maria!», potser per la manera peculiar de dir-li, llavors aquesta santa dona no va dubtar-hi ni un instant: «Ella, girant-se-li, diu en hebreu: «Rabbuní!» -que vol dir: Mestre» (Jn 20,16). Després de la seva trobada amb Jesús, ella fou la primera que va córrer a anunciar-ho als altres deixebles: «Maria la Magdalena hi anà a anunciar als deixebles: «He vist el Senyor!», i que li havia dit aquestes coses» (Jn 20,18).

El cristià que, en el seu programa diari de vida, té cura del tracte amb el Crist en l'Eucaristia fent una estona de pregària contemplativa i conrea la lectura assídua de l'Evangeli de Jesús, també tindrà el privilegi d'escoltar la crida personal del Senyor. És el mateix Crist qui ens crida personalment pel nostre nom i ens anima a seguir el camí ferm de la santedat.

«La pregària és conversa i diàleg amb Déu: contemplació per als qui es distreuen, seguretat d'allò que hom espera, igualtat de condició i d'honor amb els àngels, progrés i increment dels béns, esmena dels pecats, remei dels mals, fruit dels béns presents, garantia dels béns futurs» (Sant Gregori de Nissa).

Diguem-li al Senyor: —Jesús, que la meva amistat amb vós sigui tan forta i profunda que, com Maria Magdalena, sàpiga reconèixer-vos en la meva vida.