La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: 29 de Juliol: Santa Marta

1ª Lectura (Ex 32,15-24.30-34): En aquells dies, Moisès baixà de la muntanya amb les dues taules de l'aliança a les mans, escrites a banda i banda amb escriptura sagrada gravada a la pedra. Quan Josuè sentí l'aldarull del poble, digué a Moisès: «Escolteu! Crits de guerra al campament». Moisès li respon: «No són pas crits de victòria ni de derrota. El que jo sento són cants de festa». Quan va ser a la vora del campament i va veure el vedell i tota la gent ballant, Moisès, indignat, llançà a terra les tauletes de pedra i les trencà al peu de la muntanya. Després agafà aquella imatge de vedell, la va fondre, la va moldre fins a fer-ne pols i la barrejà amb l'aigua perquè en beguessin els israelites.

Llavors digué a Aharon: «Quin mal t'ha fet aquest poble, que l'hagis portat a cometre un pecat tan gran?». Aharon respongué: «No us irriteu, senyor. Ja sabeu com sofreix aquest poble. M'han dit, doncs: ‘Fes-nos uns déus que ens condueixin, perquè no sabem què s'ha fet d'aquest Moisès que ens va treure d'Egipte’. Jo els vaig respondre que em donessin l'or que tenien, el vaig fondre, i en va sortir aquest vedell».

L'endemà Moisès digué al poble: «Heu comès un gran pecat: pujaré a trobar el Senyor per veure si puc obtenir que us perdoni». Moisès se'n tornà a trobar el Senyor i li digué: «Ah, aquest poble ha comès el gran pecat de fer-se uns déus d'or. Perdoneu-lo, o si no, esborreu-me a mi del llibre on teniu escrits els qui són vostres». El Senyor li respongué: «Jo esborraré del meu llibre només els qui han pecat. Ara vés a conduir el poble al lloc on t'he dit. El meu àngel et guiarà, però vindrà un dia que jo castigaré aquest pecat».
Salm responsorial: 105
R/. Enaltiu el Senyor: Que n'és, de bo!
A l'Horeb van fer una imatge de vedell; abandonaren Déu, la seva glòria, per adorar un ídol de fosa, l'estàtua d'un animal que viu de l'herba.

Van oblidar Déu, que els havia salvats, que havia fet prodigis a l'Egipte, meravelles a la terra de Cam, obres admirables al pas del Mar Roig.

Ja parlava Déu d'exterminar-los, quan Moisès, el seu elegit, va gosar encarar-se al seu rigor i el decantà de destruir-los.
Versicle abans de l'Evangeli (Jm 1,18): Al·leluia. El Pare ha decidit lliurement que la proclamació de la veritat ens fes néixer a la vida, perquè fóssim com un primer fruit de tot el que ha creat. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Lc 10,38-42): En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».

«Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària»

Mn. Antoni CAROL i Hostench
(Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Espanya)

Avui, també nosaltres —atrafegats com anem a voltes per moltes coses— hem d'escoltar com el Senyor ens recorda que «només n'hi ha una de necessària» (Lc 10,42): l'estimació, la santedat. És el punt de mira, l'horitzó que no hem de perdre mai de vista enmig de les nostres ocupacions quotidianes.

Perquè “ocupats” ho estarem si obeïm la indicació del Creador: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la» (Gn 1,28). La terra!, el món!: heus ací el nostre lloc de trobada amb el Senyor. «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne» (Jn 17,15). Sí, el món és “altar” per a nosaltres i per a la nostra donació a Déu i als altres.

Som del món, però no hem d'ésser mundans. Ben al contrari, som cridats a esdevenir —en bella expressió de sant Joan Pau II— “sacerdots de la creació”, “sacerdots” del nostre món, d'un món que estimem apassionadament.

Heus aquí la qüestió: el món i la santedat; el tràfec diari i l'única cosa necessària. No són dues realitats oposades: hem de procurar la confluència d'ambdues. I aquesta confluència s'ha de produir —en primer lloc i sobretot— en el nostre cor, que és on es poden unir cel i terra. Perquè en el cor humà és on pot néixer el diàleg entre el Creador i la criatura.

Cal, per tant, la pregària. «El nostre és un temps de continuat moviment, que amb freqüència desemboca en l'activisme, amb el risc fàcil del “fer per fer”. Hem de resistir aquesta temptació, tot cercant “ésser” abans de “fer”. Recordem al respecte el reprotxe de Jesús a Marta: ‘Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària’ (Lc 10,41-42)» (Joan Pau II).

No hi ha oposició entre l'ésser i el fer, però sí que hi ha un ordre de prioritat, de precedència: «Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa» (Lc 10,42).