Avui, la litúrgia celebra la festa de sant Joan, apòstol i evangelista. L'endemà de Nadal, l'Església celebra la festa del primer màrtir de la fe cristiana, sant Esteve. I el dia després, la festa de sant Joan, aquell qui millor i més profundament penetra en el misteri del Verb encarnat, el primer “teòleg” i model de tot veritable teòleg. El passatge del seu Evangeli que avui es proposa ens ajuda a esguardar el Nadal des de la perspectiva de la Resurrecció del Senyor. En efecte, Joan, arribat al sepulcre buit, «i veié i cregué» (Jn 20,8). Fiats del testimoni dels Apòstols, nosaltres som empesos cada Nadal a “veure” i a “creure”.

Hom pot retrobar aquests mateixos “veure” i “creure” a propòsit del naixement de Jesús, el Verb encarnat. Joan, mogut per la intuïció del seu cor —i per la “gràcia” hauríem d'afegir— “veu” més enllà del que els seus ulls en aquell moment poden arribar a contemplar. En realitat, si ell creu, ho fa sense “haver vist” el Crist encara, amb la qual cosa ja hi ha implícita aquí la lloança d'aquells que «sense haver vist han cregut!» (Jn 20,29), amb la que culmina el capítol vintè del seu Evangeli.

Pere i Joan “corren” junts cap al sepulcre, però el text ens diu que Joan «corregué per davant de Pere més de pressa, i arribà el primer al sepulcre» (Jn 20,4). Sembla que a Joan el mou més el delit d'estar de nou al costat d'Aquell que ell estimava —Crist— que no simplement estar físicament al costat de Pere, amb el qual però —amb el gest d'esperar-lo i de què sigui ell qui entri primer al sepulcre— mostra que és Pere qui té la primacia en el Col·legi Apostòlic. Tot amb tot, el cor ardent, ple de zel, curull d'amor de Joan, és el que el porta a “córrer” i a “avançar-se”, en una clara invitació a què nosaltres visquem igualment la nostra fe amb aquest desig tan ardent de trobar el Ressuscitat.