Avui —amb emoció— celebrem la memòria de sant Antoni, abat. És un dels Pares de l’Església més populars. Nasqué a Egipte, visqué entre els segles III i IV. Fou un dels primers monjos del cristianisme i pioner entre els eremites: després de donar els seus béns als pobres, es retirà al desert per a dur-hi una vida de pregària i penitència.

«Vine i segueix-me» (Mt 19,21). Sí, ens “emocionem” perquè tot recordant la vida exemplar de sant Antoni veiem que l’Església tingué molt clar el “mètode” des dels seus inicis: oració, oració, oració. Podran canviar els temps i les circumstàncies, podran canviar les necessitats pastorals o, àdhuc, les discussions doctrinals..., però allò que mai canviarà és el camí per a seguir Jesús: pregària, pregària, pregària. A Jesucrist se’l segueix resant! A Déu se’l coneix i se l’assoleix pregant!

I aquest “mètode” és comú per a tots. Els monjos eremites, com és el cas de sant Antoni abat, ens donen un testimoni radical que ha d’esdevenir llum per als altres. No es tracta d’una actitud exagerada, sinó d’una opció radical, com radical —ferm, decidit, intocable— és qualsevol amor autèntic.

«Ven tot el que tens». Per a fer el camí de l’oració cal anar lleugers d’equipatge. Si un va excessivament carregat de coses no parla ni amb Déu ni amb ningú: va a la seva! Aprenguem del Crist: el Fill de l’home, posats a no tenir, no tingué lloc confortable ni per a néixer, ni per a reclinar el cap durant el seu ministeri públic, ni per a morir.

«Dóna-ho als pobres». Sant Antoni abat no es “refugià” al desert per tal de “defensar-se” de la gent, sinó per a lliurar-se a Déu i, en Déu, lliurar-se als homes. Precisament, allí on ell estigué hi anaren molts per a compartir el seu camí o per a rebre el seu consol i orientació. «L’oració que agrada a Déu és aquella que passa de l’encontre personal amb Ell a una vida consagrada al servei dels altres» (Papa Francesc).