Avui ens remuntem fins l’Egipte dels segles III i IV (250-356). Allí sant Antoni abat fou pioner del moviment eremític cristià. Després de renunciar als seus bens, no es “refugià” al desert per tal de “fugir” de la gentada, sinó per a lliurar-se a Déu i, en Déu, donar-se als homes. On ell va viure hi anaren molts per tal de compartir el seu camí (i/o rebre la seva orientació). Se’l considera com l’il•lustre pare dels monjos.

Visqué ple d’esperit ascètic i dotat d’un profund coneixement religiós. Sant Atanasi, coetani i amic seu, descriu la seva vida d’oració sense interrupció: «Tant atent era a la lectura, que no perdia res de les Escriptures, i ho retenia tot: la memòria era el seu llibre». Antoni prestà una bona ajuda al bisbe Atanasi en la lluita contra l’arrianisme i patí per l’Església, tot animant els confessors en la persecució de Dioclecià.

—Oh Déu, concediu-nos pels mèrits de sant Antoni, abat, que, tot renunciant a nosaltres mateixos, us estimem sobre totes les coses.