Avui llegim la paràbola de la xarxa que arreplega tota mena de peixos. Sant Jeroni, l’home de l’antiguitat que més i millor va estudiar la Bíblia, posa aquesta paràbola en paral•lel amb la del blat i el jull. En ambdues paràboles el bo i el dolent coexisteixen, sense que estiguin ben marcats els límits que separen l’un de l’altre. En la vida real els que ens diem “bons” potser no ho som tant com ens pensem, i tampoc no hem de considerar els “dolents” com casos perduts. Un canvi sempre és possible, i el podem esperar en nosaltres i en els altres. Diu el papa Francesc que «ara és temps d’esperança, i que l’esperança, per principi, no descarta res ni ningú».

L’al•lusió de Jesús a la fornal ardent, als plors i al cruixit de dents (cf. Mt 23,50), no vol pas esfereir-nos ni desanimar-nos. Ans al contrari, vol que tinguem ben viva l’esperança, que siguem previsors i que optem ja ara pel Regne del cel.

Només en la dimensió escatològica es discernirà qui és definitivament bo i qui no ho és. Ara per ara, el qui no és prou bo, sempre pot esmenar-se. Al final és possible que aquell que consideràvem pitjor que nosaltres, sigui avaluat com bo; i els qui ens crèiem bons, qui sap si la nostra bondat superarà el rigorós examen que se’ns farà!

En tot cas, la paràbola deixa entendre que en aquesta vida, nosaltres no som ningú per a fer-ne ni el discerniment ni la tria. No és de la nostra incumbència. S’ha d’esperar a la fi del món que és quan l’amo farà la tria definitiva.

Cap al final Jesús ens posa la qüestió que tot bon mestre pregunta als seus alumnes: «Ho heu entès, tot això?» (Mt 13,51). Nosaltres, deixebles seus, què li respondrem?