La nostra pàgina utilitza cookies per millorar l'experiència d'usuari i li recomanem acceptar el seu ús per aprofitar plenament la navegació

Un equip de 200 mossens comenta l'Evangeli del dia

Veure altres dies:

Dia litúrgic: 25 de Juliol: Sant Jaume, apòstol, patró d'Espanya

1ª Lectura (Ac 4,33; 5,12.27-33; 12,2): En aquells dies, el testimoni que els Apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist el confirmaven amb el poder que tenien d'obrar molts miracles i prodigis entre el poble. Els guardes s'emportaren els Apòstols i els presentaren al sanedrí. El gran sacerdot començà així el seu interrogatori: «Us vam prohibir severament d'ensenyar res més en el nom de Jesús, però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines i voleu fer-nos culpables de la sang d'aquest home».

Pere i els Apòstols contestaren: «Obeir Déu és primer que obeir els homes. El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús, que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul. La dreta de Déu l'ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir al poble d'Israel la conversió i el perdó dels pecats. Nosaltres en som testimonis, i n'és també testimoni l'Esperit Sant que Déu ha donat a tots els qui l'obeeixen». Ells, en sentir això, s'exasperaven i volien condemnar-los a mort. Més tard el rei Herodes féu matar amb l'espasa Jaume, el germà de Joan.
Salm responsorial: 66
R/. Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada. La terra coneixerà els vostres designis, i veuran tots els pobles la salvació.

Que s'alegrin els pobles i cridin de goig. Vós regiu el món amb justícia, regiu les nacions amb rectitud, i guieu els pobles de la terra.

La terra ha donat el seu fruit, el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix. Que Déu ens beneeixi, i el venerin d'un cap a l'altre de la terra.
2ª Lectura (2C 4,7-15): Germans, portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat com en gerres de terrissa. Així queda ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu, i no pas de nosaltres. Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, no quedem del tot encerclats; quan no sabem com escapar-nos, a la fi trobem la sortida; quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, no quedem del tot abandonats; quan ens trobem per terra en la lluita, no arribem a perdre-hi la vida. Sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús.

És ben bé així: nosaltres vivim, però per causa de Jesús sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal. D'aquesta manera, ni la mort no deixa mai de fer en nosaltres la seva obra, ni la vida, en vosaltres. L'Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat». Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d'aquesta fe, i per això parlem, i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres. Perquè tot això és en bé vostre; així la gràcia de Déu, que es multiplica a mesura que s'estén a molta gent, farà que sigui desbordant l'acció de gràcies a la seva glòria.
Versicle abans de l'Evangeli (Jn 15,16): Al·leluia. Jo us he escollit a vosaltres, i us he destinat perquè aneu i doneu fruit, i el vostre fruit perduri. Al·leluia.

Text de l'Evangeli (Mt 20,20-28): En aquell temps, la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.

Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».

«¿Podeu beure la copa que jo he de beure?»

Mons. Octavio RUIZ Arenas Secretari del Consell pontifici per a la promoció de la nova evangelització
(Città del Vaticano, Vaticà)

Avui, l’episodi que ens narra aquest fragment de l’Evangeli ens posa davant d’una situació molt freqüent en les diverses comunitats cristianes. En efecte, Joan i Jaume han estat molt generosos en abandonar llur casa i llurs xarxes per tal de seguir Jesús. Han escoltat que el Senyor anuncia un Regne i que ofereix la vida eterna, però no reïxen a copsar encara que la nova dimensió que presenta el Senyor i, per això, la seva mare va a demanar quelcom que és bo, però que resta en les simples aspiracions humanes: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra» (Mt 20,21).

De la mateixa manera, nosaltres escoltem i seguim el Senyor, com ho feren els primers deixebles de Jesús, però no sempre aconseguim abastar el seu missatge i ens deixem portar per interessos personals o ambicions dins de l’Església. Se’ns oblida que, en acceptar el Senyor, hem de lliurar-nos amb confiança i de manera plena a Ell, que no podem pensar en obtenir la glòria sense haver acceptat la creu.

La resposta que els dóna Jesús posa precisament l’accent en aquest aspecte: per a participar del seu Regne, el que importa és acceptar beure de la seva mateixa «copa» (cf. Mt 20,22), és a dir, estar disposats a lliurar la nostra vida per amor a Déu i dedicar-nos al servei dels nostres germans, amb la mateixa actitud de misericòrdia que tingué Jesús. El Papa Francesc, en la seva primera homilia, emfatitzava que per tal de seguir Jesús cal caminar amb la creu, ja que «quan caminem sense la creu, quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor».

Seguir Jesús exigeix, per tant, gran humilitat de la nostra part. A partir del baptisme hem estat cridats a esdevenir testimonis seus per a transformar el món. Però aquesta transformació solament l’assolirem si com capaços d’esdevenir servidors dels altres, amb un esperit de gran generositat i entrega, però sempre plens de goig pel fet d’estar seguint i fent present el Senyor.

«No sabeu el que demaneu. Hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat»

+ Mn. Antoni ORIOL i Tataret
(Vic, Barcelona, Espanya)

Avui, en el fragment de l'Evangeli de Sant Mateu hi trobem molts ensenyaments. Em limitaré a subratllar-ne un, el que fa referència a l'absolut domini de Déu damunt la història: tant de tots els homes conjuntament (la humanitat), com de tots i cada un dels grups humans (en el nostre cas, per exemple, el grup familiar dels Zebedeus), com de cada persona individual. Per això, Jesús els diu clarament: «No sabeu què demaneu» (Mt 20,22).

Seuran a la dreta de Jesucrist aquells per a qui el seu Pare ho ha preparat: «Seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat» (Mt 20,23). Així, tal com sona: clar i català. Precisament en català diem: «No es mou fulla que Déu no vulla». I és així perquè Déu és Déu. Diguem-ho també a la inversa: si no fos així, Déu no seria Déu.

Davant aquest fet, que es sobreposa ineludiblement a tot condicionament humà, als homes només ens resta, al principi, l'acceptació i l'adoració (perquè Déu se'ns ha revelat com l'Absolut); fent camí, la confiança i l'amor (perquè Déu se'ns ha revelat, alhora, com a Pare); i al final... al final, això tan gran i definitiu: seure al costat de Jesús (sia a la dreta, sia a l'esquerra, coses en darrer terme, secundàries).

L'enigma de l'elecció i la predestinació divines només es resol, de part nostra, amb la confiança. Val més un mil·ligram de confiança dipositada en el cor de Déu que tot el pes de l'univers prement el nostre pobre platet de la balança. De fet, «sant Jaume va viure poc temps: és que ja al principi se l'enduia un gran ardor: va menysprear totes les coses humanes i ascendí a un cim tan inefable que fou mort immediatament» (Sant Joan Crisòstom).