«Quan arribà la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill» (Ga 4,4). Per tant, per Revelació sabem que fa 2.000 anys —quan Déu es va encarnar— es va donar al món una mena de “plenitud del temps” (un “kairós”).

Què significava dita “plenitud del temps” fa vint segles? Probablement, una preparació del poble jueu en el monoteisme, prèvia per a rebre la plenitud de la Revelació (Tres Persones divines en Un únic Déu) i, alhora, una adequada “ekumene” (és a dir, un mínim d’ordre socio-político-jurídic en forma d’Imperi Romà). En aquell “humus” religiós i social va arrelar la llavor de la Bona Nova (sens dubte, comptant també amb una bona dosi d’hores extres de l’Esperit Sant)... Estaríem ara albirant una nova plenitud del temps?

1r) «Quan vindrà ell, l’Esperit de la veritat, us guiarà vers la veritat completa» (Jn 16,13). Segurament no exageraríem si afirmem que —malgrat les aparences, enmig d’una estesa apostasia— actualment estem vivint l’inici d’un “huracà espiritual”. Hom parla d’una “nova Pentecosta”. Sant Joan Pau II albirava (si més no, augurava) una “nova primavera de vida espiritual” al voltant de l’any 2000. Només per destacar una dada, com a botó demostra: mai com ara tanta joventut s’havia aplegat reiteradament al costat del successor de Pere (ens referim al sorprenent èxit de les successives Jornades Mundials de la Joventut).

2n) «Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església» (Mt 16,18). En aquestes darreres dècades, a la vista de tots, sobresurt el fet històric i providencial d’una successió de papes sants (excel·lents!), tot propiciant un creixent prestigi del Pontificat com a institució. Cenyint-nos a l’últim mig segle: des del Papa de la pau (sant Joan XXIII), passant pel Papa del Concili Vaticà II i màrtir de la veritat (sant Pau VI), arribant al Papa “rector del món” (sant Joan Pau II, el Papa que viatjà tants kilòmetres com per anar i tornar de la Lluna dues vegades...).

a) «Simó, Simó, (...) jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fe; i tu, un cop convertit, confirma els teus germans» (Lc 22,31-32). Vagi pel davant que, si bé no tots els papes han estat models de virtuts, nogensmenys, cap d’ells ha desvirtuat el dipòsit de la fe. Alhora, pel que fa a les darreres dècades, els papes han mantingut una agosarada —sinó heroica— lluita en defensa de la veritat en qüestions absolutament bàsiques, davant les quals el món en general ha claudicat. En l’era de (l’absurda) post-veritat, l’Església s’ha quedat sola defensant, a tall d’exemple, la dignitat inviolable de la vida humana en qualsevol dels seus estadis... (Ampliació: Valentia per la veritat).

b) El Papa sant Pau VI és un paradigma d’heroïcitat en aquesta aferrissada lluita, molt particularment discernint qüestions sobre la natalitat humana en l’encíclica “Humanae vitae”. En aquell moment va decaure tot el seu prestigi mediàtic (com a papa obert i reformista) i va restar com un profeta incomprès i abandonat. Els temps actuals estan confirmant que ell estava en el camí de la veritat... (Ampliació: El Papa Montini fou el gran timoner del Concili Vaticà II).

3r) «Et donaré les claus del Regne del cel, i allò que lliguis a la terra serà lligat al cel» (Mt 16,19). Els papes Benet XVI i Francesc! És la primera vegada que l’Església té dos papes “legítims” (un és emèrit, i l’altre és el titular). Casualitat? Per a Déu no hi han casualitats, i menys encara en relació als papes. Només Ell sap el perquè d’aquesta beneïda confluència. Algun dia sabrem l’abast de la protecció que suposa la presència de Benet XVI entre nosaltres, al costat de Francesc, com dos germans exemplars.

Hem destacat dos grans capítols d’aquests darrers temps: la Veritat i la Misericòrdia. Doncs bé, els respectius lemes episcopals d’aquests dos sants pares són prou simptomàtics: “Cooperatoris veritatis” i “Miserando atque eligendo”, respectivament. Per si fos poc, com per a recordar-nos el paper central que hi juga Santa Maria en l’adveniment d’aquest Temps de Misericòrdia, resulta que el lema episcopal de Joan Pau II fou el famós “Totus tuus” (“Tot teu, Maria”). «Qui ho pugui entendre, que ho entengui» (Mt 19,12).

< Anterior Següent >