1r) «Beneïda tu entre les dones» (Lc 1,42). Amb aquestes paraules santa Elisabet —trobant-se «plena de l’Esperit Sant» (Lc 1,41)— va rebre Santa Maria a casa seva, la casa de Zacaries.

Podria semblar presumptuós que Maria digués de si mateixa que «totes les generacions em diran benaurada», i no han faltat autors que han pretès fer notar aquí una manca d’humilitat de Maria (¿?). Però fou l’Esperit Sant el primer en donar compliment a aquesta profecia, ja que Ell mateix va ser qui mogué santa Elisabet a expressar tal proclamació.

2n) «Les meves paraules no passaran» (Lc 21,33). Les paraules del Senyor no han passat, no han passat de llarg ni s’han apaivagat. Pel que fa a la seva Mare, el clamor de lloança a Ella no ha fet més que augmentar segle rere segle.

a) Totes les generacions i de tot el món! Sembla una exageració? Doncs no ho és! Preguntem-nos, per exemple: ¿quantes vegades avui mateix repetirem al món sencer “beneïda sou vós entre les dones”? Milions i milions de vegades: incalculable! En un sol dia! I així cada dia! En fi, que l’Esperit Sant no s’equivocà...

b) No hi ha arreu del món una dona tan recordada, tan lloada, tan estimada, tan visitada com Maria Santíssima. Algunes xifres (visitants/pelegrins per any): Guadalupe: 20 milions; Lourdes: 5 milions; Fàtima: 4-5 milions. «Les meves paraules no passaran»... (Ampliació: La devoció popular mariana).

3r) «Aquí tens la teva mare» (Jn 19,27). Ja s’ha dit: Maria —per voluntat de Déu— acompanya (presideix!) l’Església des del primer moment: d’una manera expressa i explícita des d’instants abans que Jesús expirés.

L’encàrrec que rep Ella («Dóna, aquí teniu el vostre fill») i el correlatiu regal que rebem nosaltres («aquí tens la teva mare») arriben en el moment més àlgid de la història de la Humanitat:

a) «Després d’això, sabent Jesús que tot s’havia realitzat (...), digué: ‘Tot s’ha acomplert’. I, inclinant el cap, va lliurar l’esperit» (Jn 19,27-28.30).

b) Jesucrist, abans de “despullar-se” totalment (nu el posaren a la Creu, com nu el va posar Maria a la menjadora), ja a punt de lliurar la vida, es va desprendre de l’única “possessió” que li restava en aquest món: la Seva pròpia Mare. «Aquí tens la teva mare».

c) Durant la seva vida terrenal, Maria va veure “marxar” el seu Fill en diverses ocasions: quan Jesús començà el seu ministeri públic, el dia del Calvari i el dia de l’Ascensió. En aquest darrer, Ella es queda amb nosaltres: «Tots s’aplicaven unànimement a l’oració, amb les dones i Maria, la mare de Jesús» (Ac 1,14).

4t) «En veure Jesús la mare i, al seu costat, el deixeble que estimava...» (Jn 19,26). Aquest deixeble, tal com és ben sabut, és Joan. En ell, des de sempre, ens hi hem vist tots representats, en fi, tota l’Església. I Santa Maria sempre ha tingut un lloc preeminent a l’Església... Finalment, sant Pau VI, clausurant el Concili Vaticà II la proclamà solemnement “Mater Ecclesiae”: «Per a la seva glòria i per a consol nostre, proclamem Maria Santíssima Mare de l’Església, és a dir, de to el poble de Déu». Era el 21 de novembre de 1964: una data per a no oblidar! (Ampliació: Santa Maria, Mare de l’Església).

Presideix perquè és mare! Aquesta Mare no ha deixat d’acompanyar-nos i, quan Ella ha volgut, ens ha parlat: per què?; què ha dit?; passaran les seves paraules?

< Anterior Següent >