Avui, Jesucrist il•lustra gràficament la relació entre "ethos" (personalitat o naturalesa humana) i "gràcia". El fariseu es vanta de les seves moltes virtuts; el publicà coneix els seus pecats, sap que no vanagloriar-se davant Déu i, conscient de la seva culpa, demana gràcia. ¿Significa això que un representa "l'ethos" i l'altre la gràcia sense "ethos" o contra "l'ethos"?

En realitat es tracta de dues maneres de situar-se davant Déu i d'un mateix. Un ni tan sols mira Déu, sinó solament a si mateix; l'altre es veu en relació amb Déu i, amb això, se li obre la mirada envers si mateix (sap que necessita Déu i que ha de viure de la seva bondat). No es nega "l'ethos", solament se l'allibera de l'estretor del moralisme i se'l situa en el context de la relació d'amor amb Déu.

—La gràcia que imploro no m'eximeix de "l'ethos": simplement, necessito Déu i, gràcies a la seva bondat, jo puc caminar vers la Bondat.